El 1126 el comte Ramon Berenguer III de Barcelona i el bisbe de Vic cediren a Beremund, patriarca de Jerusalem, i a Giraud, prior del Sant Sepulcre, l’església dels Prats de Rei amb les seves sufragànies de la Manresana i Sant Ermengol. El 1134 la mort d’Alfons I d’Aragó els constituí un dels hereus del regne, i per obtenir-ne la renúncia (1140) hom els féu importants lliuraments. El mateix prior Giraud rebé del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona importants viles a Aragó i la facultat d’erigir un convent del seu orde a Calataiud (1149), que fou el centre de les possessions de l’orde a Aragó i de petits priorats, entre els quals un de canongesses regulars de Saragossa (Monasterio de Canonesas del Santo Sepulcro), fundat el 1276 per la nora del rei Jaume I Marquesa de Navarra, senyora d’Híxar. A Catalunya també l’orde tingué notables possessions, centrades en l’església de Santa Anna de Barcelona, que els fou cedida el 1141 i on funcionava ja una comunitat canonical vers el 1150. En depengueren els priorats del Sant Sepulcre d’Olèrdola, del Sepulcre de Peralada, de Marcèvol (Conflent) i Sant Miquel de la Comanda (1261) als Prats de Rei. Extingits els priorats catalans amb la secularització del 1595, l’antiga canònica de Calataiud, convertida en col·legiata, centrà l'orde de cavallers del Sant Sepulcre, que es continuà amb caire purament distintiu i nobiliari. Aquest té un capítol d’Aragó, Catalunya i Balears, amb seu a Calataiud i a Santa Anna de Barcelona, ara simple parròquia, i també es creà el 1906 el capítol del Regne de València a l’església col·legiata de Sant Bartomeu Apòstol i Sant Miquel, edificada sobre restes de la basílica del Sant Sepulcre de València, que subsistí fins el 1936. El 1953 se celebrà a Calataiud un capítol general de l’orde a l’Estat espanyol, amb l’assistència dels comanadors de Barcelona i de Madrid, que representaren les dues lloctinències: la de Catalunya, Aragó i Balears, i la de Castella i Lleó.