Convencionalment, hom anomena pla de vibració el que conté E i la direcció de propagació, i pla de polarització el que conté la direcció de propagació i és perpendicular al pla de vibració. Cap al 1690, Huygens s’adonà que, després de travessar un cristall d’espat d’Islàndia, la llum presentava unes característiques diferents de les inicials, però no sabé trobar-hi cap explicació, i fou Malus, el 1808, que, en descobrir que la llum reflectida per un mirall sota un angle ben determinat (angle de polarització) presentava les mateixes propietats que les observades per Huygens amb l’espat d’Islàndia, tractà d’interpretar el fenomen a partir de la teoria corpuscular de la llum. Ultra per reflexió (llei de Brewster), la polarització de la llum pot ésser obtinguda per refracció (descoberta per Francesc Aragó), per doble refracció (birefringència) i per absorció selectiva (dicroisme, turmalina). L’aparell emprat per a produir i estudiar la polarització de la llum és anomenat polarímetre. Quan hom superposa dues ones que tenen la mateixa freqüència i la mateixa direcció de propagació, polaritzades segons plans diferents i amb camps elèctrics desfasats un angle δ, hom obté una ona amb polarització el.líptica . Si els dos camps elèctrics tenen la mateixa amplitud però estan desfasats un angle δ qualsevol, la polarització és una polarització circular . Si per a uns valors qualssevol dels camps elèctrics el desfasament δ és 0 o múltiple enter de π, la polarització és una polarització rectilínia (prisma de Nicol).
f
Física
fototeca.cat
©