Pel fet que la pirateria neix i es desenvolupa allà on hi ha comerç marítim, els anomenats nius de pirates han estat establerts al llarg de la història en llocs estratègics de les diferents rutes comercials. Molt sovint ambdues activitats, el comerç i la pirateria, es confonen: en l’Antic Règim, per exemple, l’una no excloïa l’altra, ans, al contrari, es complementaven mútuament.
Des de l’antiguitat i fins a la descoberta d’Amèrica i de les Índies, amb el corresponent desplaçament de l’activitat comercial, la pirateria se centrà bàsicament a la Mediterrània. Protagonistes més antics foren els pobles de la mar Egea i els perifèrics de les formacions imperials arcaiques; greus problemes amb els pirates visqué també Roma. A l’edat mitjana, vikings, normands i musulmans, particularment turcs, es destacaven sovint en la pirateria, bé que també foren diverses les ciutats estat italianes que la practicaren, tot encobrint-la sota suposades rivalitats polítiques; prototipus de pirates d’aquells temps foren els germans Barba-rossa.
Amb la descoberta d’Amèrica i el monopoli castellà en el comerç amb aquelles terres la pirateria es desenvolupà extraordinàriament amb la participació directa dels estats que lluitaren contra l’hegemonia de Castella (Anglaterra, França, Holanda); figures destacades foren, al segle XVI, els corsaris F. Drake, J. Hawkins i W.R. Raleigh. La importància de les expedicions pirates fou tan gran que àdhuc sorgiren societats encarregades de finançar-les. En desplaçar-se les rutes comercials a l’Índic, a la darreria del segle XVII i al començament del XVIII els nuclis de pirateria s’establiren a la mar Roja i a l’illa de Madagascar. Bé que al segle XVIII proliferà la pirateria asiàtica (oceà Índic i Extrem Orient) i l’inici del segle XIX visqué un cert ressorgiment de la pirateria europea (a la mar Egea, desembocadura del Mississipí i sud del Pacífic), el desenvolupament dels transports marítims, per la invenció de la màquina de vapor, portà a la progressiva desaparició de l’activitat pirata.
Jurídicament, la pirateria —que cal diferenciar, en aquest respecte, de l’activitat dels corsaris— ha estat condemnada des de l’antigor, però els ordenaments legals actuals discrepen pel que fa a la seva caracterització (robament amb violència, atac als interessos de l’estat o atemptat contra la seguretat de la navegació i el comerç marítim); en conjunt, és considerada com a delicte contra la seguretat general, i la pràctica internacional ha establert un dret recíproc de policia i jurisdicció estatals a fi i efecte de reprimir-la.
Els actes de pirateria als Països Catalans
Els Països Catalans, per l’extensió de llur litoral i llur relativa prosperitat, foren sovint objecte d’incursions de pirates a l’edat mitjana i fins al principi del segle XVIII. Al Principat, al segle IX, hi hagué atacs de pirates normands, que devastaren la costa de l’Empordà i destruïren Empúries; també hi hagué atacs de musulmans de les Illes Balears fins a la conquesta de Menorca (1287). A partir del segle XV, el triomf turc damunt l’imperi Bizantí produí un auge de la pirateria: les zones més afectades foren les Balears (saqueigs de Maó, 1535, i de Ciutadella, 1558), fins al punt que Felip II havia arribat a decidir-ne l’evacuació. També foren freqüents les incursions a les costes del Principat i del País Valencià, fet que motivà l’abandonament virtual dels pobles de la platja i el trasllat del poblament més a l’interior. Felip II ordenà la reestructuració del sistema de defensa, amb la construcció de torres tot al llarg del litoral, fet que ha influït en la toponímia. Després del segle XVII cessaren pràcticament del tot els actes de pirateria, perduda l’hegemonia turca i àrab damunt la Mediterrània.