Aquest mitjà fou utilitzat per a legalitzar annexions i, de vegades, durant els segles XIX i XX, per a l’exercici de l’autodeterminació nacional, per exemple, en el procés d’unificació d’Itàlia, o en la integració de Niça a l’Estat francès (1860). Després de la Primera Guerra Mundial fou emprat per a resoldre situacions de minories nacionals (Alta Silèsia, Caríntia, Saarland) i també posteriorment per a situacions semblants (Malta, 1956; Algèria, 1962; Gibraltar, 1968; etc.). Un plebiscit mixt per a decidir la unió d’Egipte i Síria fou celebrat el 1958 i també per a confirmar Nasser com a nou cap d’estat de la RAU.
Adopta la forma del referèndum, pel qual hom vota a favor o en contra d’una determinada qüestió, i hom considera i utilitza sovint sinònims ambdós termes, bé que hom sol reserva "plebiscit" per a les ocasions en què repercuteix en una ruptura de l'orde constitucional vigent, cosa que no sempre es produeix amb el referèndum. Aquest component de ruptura comporta que sovint la celebració de plebiscits doni lloc a modificacions constitucionals, que els convocants cerquin suport en la legislació internacional o que el resultat d’unes eleccions convencionals s’interpreti com el pronunciament del cos electoral sobre una sola qüestió, com fou el cas de les eleccions municipals a l’Estat espanyol de l’abril del 1931 que donaren pas a un règim republicà a partir d’una monarquia. En aquest casos, hom parla d’eleccions plebiscitàries, bé que aquesta denominació no pot considerar-se en cap cas una categoria jurídica, sinó tan sols una descripció política o històrica.