Una població és un subsistema dintre els ecosistemes, un complex nivell tròfic de consumidors pel fet de compondre's d’individus dotats d’un variable bagatge tecnicocultural amb el qual manipulen profundament l’ecosistema i els seus propis mecanismes de reproducció i supervivència. Aquestes especificitats fan que les poblacions humanes gaudeixin d’unes propietats exclusives: la ubiqüitat, el creixement sostingut i el metabolisme cultural. Un cop una població té resolt l’abastament de matèria i energia, funciona demogràficament com un sistema autoalimentat anomenat demosistema. Suposant que la seva estructura per edats i sexes és suficientment completa, es considera el demosistema dividit en tres grans blocs de distints comportaments i funcions: joves (J), de 0 a 14 anys, o reserva reproductora; adults (A), de 15 a 49 anys, o grup reproductor, i vells (V), de més de 50 anys, o grup residual. Les entrades al demosistema es limiten, en absència de moviments migratoris, a la reproducció dels adults. El flux de naixements s’incorpora al bloc J, que té dues sortides, una per mortalitat i una altra per trànsit al bloc A. La mortalitat entre els joves és molt alta encara que quasi exclusivament a les edats més baixes (mortalitat infantil). El bloc A s’alimenta amb el flux de joves que compleixen els 15 anys i té també dues sortides: la mortalitat, en general feble, i el trànsit a V. El bloc V s’alimenta dels adults que superen els 50 anys i no té altra sortida que la mortalitat, que en aquest bloc és molt forta. La dinàmica i el volum del demosistema depenen bàsicament del volum de A i de les normes culturals que regeixen la reproducció. Gairebé totes les poblacions, àdhuc les més primitives, tenen normes restrictives respecte a la utilització de llur capacitat reproductiva (normes referents al matrimoni, primogenitura, etc.). Segons com siguin aquestes normes, la reproducció s’acostarà més o menys a la capacitat biològica del grup. La mesura correcta d’aquest succés és, en primer lloc, la taxa bruta de reproducció. Si la taxa esmentada és superior a la unitat, sabem que cada dona posa al món més d’una substituta, però aquesta o aquestes substitutes poden morir abans d’assolir l’edat fecunda mitjana (28 anys). Per a tenir la seguretat que la substitució és garantida, cal ponderar les probabilitats de supervivència, i en aquest cas s’obté la taxa neta de reproducció. Si el flux de naixements augmenta en xifres relatives a partir d’un cert moment, a curt termini s’experimenta un augment relatiu del bloc J, i, si la mortalitat no canvia, al cap de 15 anys el bloc A començarà a experimentar entrades més fortes. D’aquesta manera, si les normes de fecunditat romanen invariables, el flux de naixements augmentarà la seva intensitat i, en conseqüència, augmentarà encara més el bloc J. D’aquesta manera s’entra en una espiral de creixement exponencial en la qual el bloc dels vells no es fa ressò sinó al cap de 50 anys, quan compleixen aquesta edat els nascuts a la primera onada natalista. Això és important de destacar, ja que els fluxos del demosistema són sempre cronològicament diferits. D’altra banda, resta clar que tot augment de les taxes de fecunditat disminueix el pes relatiu dels vells al demosistema. Posat que sigui la mortalitat la que canvia mentre la fecunditat roman invariable, el procés seria així: el descens de la mortalitat beneficia principalment els joves, ja que la mortalitat a les edats avançades és difícil de reduir. En conseqüència, el flux de sortides per mortalitat dels joves es redueix en major proporció, amb la qual cosa el bloc J gaudeix del major increment relatiu i es reprodueix la situació de creixement del cas anterior amb el consegüent, i aparentment paradoxal, rejoveniment de la població mercès a la prolongació de l’esperança de vida.
Històricament cal destacar tres models bàsics de funcionament del demosistema, o sia tres models de població. En primer lloc hom té el model preindustrial, caracteritzat per unes taxes brutes de reproducció altes i una esperança de vida baixa invariables a llarg termini i talment interrelacionades que les entrades i sortides del demosistema eren semblants i, en conseqüència, el creixement de la població pròxim a zero. L’estructura per edats era quasi invariable i aproximadament així: J = 32%; A = 60%; V = 8%. Els altres dos models són derivats d’aquest primer a causa de la Revolució Industrial i Demogràfica i es coneixen amb els noms de model desenvolupat i model subdesenvolupat. El primer es caracteritza per una taxa bruta de reproducció baixa (lleugerament superior a la unitat) i una esperança de vida llarga (més de 70 anys), que donen lloc a una estructura per edats envellida (J = 20%; A = 48%; V = 32%) i a un creixement pròxim a zero. El model subdesenvolupat es caracteritza per una taxa bruta de reproducció alta (superior a 2) i una esperança de vida mitjana (40-60 anys) que donen lloc a un fort creixement poblacional (més del 2% anyal) i a una estructura per edats molt jove (J = 36%; A = 54%; V = 10%). En resum, les poblacions actuals es divideixen en dos models ben diferenciats: les desenvolupades, que corresponen als països rics, on el creixement econòmic és molt superior al demogràfic, i les subdesenvolupades —dos terços de la humanitat—, on el creixement demogràfic iguala o supera l’econòmic. A les primeres la renda per capita és alta i creix; a les segones és baixa i roman estancada o decreix. El greu problema de l’equilibri població-economia del Tercer Món requereix una solució urgent que només es pot trobar amb una acció enèrgica en els dos elements en conflicte, i això és inseparable d’una acció política.
En el seu estat actual com a individu de l’espècie Homo sapiens, l’home aparegué fa uns 50 000 anys. En aquell moment ja hi havia a la Terra moltes altres espècies animals, i de fet ja n'hi havia força d’extingides. Durant tot el Paleolític l’home era un ésser nòmada que se sustentava mitjançant la caça i la recol·lecció de fruits. El total de la població mundial que hom estima al Paleolític superior era de 100.000 persones, xifra que es multiplicà per deu en el Paleolític mitjà. La posterior invenció d’eines i el progrés tècnic de tallar la pedra afavoriren, si més no, el creixement de la població mundial, que quedà valorada a l’entorn de 4 milions de persones al final de l’època. A partir del desè mil·lenni aC es desenvolupà la revolució neolítica. Aquesta fita, que sembla tenir el seu origen a l’Àsia Occidental, consistí, en definitiva, en el pas progressiu d’un home caçador-recol·lector a un home agricultor-ramader, i per tant de nòmada a sedentari. En el Neolític, l’home començà a sembrar i llaurar i a millorar, amb la selecció, les qualitats nutritives dels grans, les arrels i els arbres, alhora que aconseguí domesticar i associar-se amb algunes espècies animals per l’aliment que en podia extreure. S'estima que aproximadament l’any 8000 aC la població mundial era d’uns 8 milions de persones. Des d’aquell moment i fins al començament de l’era cristiana la població augmentà a un ritme que n'implicava la duplicació cada 1.530 anys. En aquest moment hom estima una població mundial de 250 milions de persones. Durant la segona meitat del primer mil·lenni hom coneix àmplies fluctuacions demogràfiques amb períodes d’augment i retrocés, conseqüència dels trastorns causats per la caiguda de l’imperi romà i la destrucció i la despoblació degudes a les invasions bàrbares. La població retrocedí a 200 milions de persones durant els segles V i VI, després de patir grans epidèmies, i recuperà novament els 250 milions al final del primer mil·lenni de l’era cristiana. A Europa s’inicià una fase de creixement que durà tres segles. Al llarg d’aquest temps es multiplicaren les localitats, es fundaren noves ciutats, es poblaren àrees abandonades i els conreus s’estengueren ocupant cada vegada terres menys fèrtils. En aquests tres-cents anys del segon mil·lenni, la població europea cresqué de tal manera que el total mundial assolí una xifra a l’entorn dels 400 milions de persones. Tot i així, al final del segle XIII i al llarg dels primers decennis del segle XIV hi ha clares evidències que el cicle de creixement era esgotat. En aquest escenari es produí el segle XIV un esdeveniment catastròfic de llarga durada que provocà una clara minva de la població; la pesta negra aparegué a Sicília el 1347 i recorregué tot Europa en el curt espai de cinc anys. Hi hagué de fet una sèrie d’onades epidèmiques. El 1400 hom comptabilitzava un total de 375 milions de persones. En els dos segles posteriors la pesta rivalitzà amb altres epidèmies, com ara el tifus, però la funció de fre de creixement de la població que tingué la pesta perdurà fins a la pràctica erradicació d’aquesta malaltia en la segona meitat del segle XVI. El 1500 la població mundial estimada era de 461 milions de persones. Però si bé la civilització europea aprecià un renaixement demogràfic, les poblacions indígenes d’Amèrica conegueren una forta disminució de llurs contingents a causa de les invasions bàrbares i les conquestes europees. Les estimacions per a la població mundial l’any 1650 oscil·len segons els autors, però hom creu que en el món ja hi vivien entre 500 i 600 milions de persones. Des d’aquesta data les dades de població es fan cada vegada més fidedignes. Al llarg del segle XVIII, Europa entra en una fase de transformació econòmica, demogràfica i social. Generalment, hom assenyala la data de 1750 com el moment en què es manifesta la gran expansió demogràfica. En bona part dels països europeus, la transició entre el segle XVII i XIX condueix a una minva de la mortalitat per causes de naturalesa biològica, econòmica i social, sense que cap d’elles prevalgués sobre les altres de manera particular. Hom calcula que la població mundial el 1750 era de gairebé 800 milions de persones. En el curt espai de dos segles la població es veié triplicada i hom calcula que el 1950 el món era poblat per un total de 2.500 milions de persones. Entre l’any 1950 i el 1990 la població mundial assolí increments molt elevats, del 2,7% anual, en què la població mundial estimada era de 5 300 milions de persones.
El factor responsable d’aquest creixement ha estat la reducció de la mortalitat, que si bé necessità més d’un segle a assolir valors mínims a Europa, solament ha necessitat 15 anys en els països subdesenvolupats. La població del planeta Terra, però, va créixer l’1,6% anual, molt més lent del que algunes previsions apuntaven, durant la dècada del 1990. Tanmateix, la població mundial s’aproparà molt als 6.000 milions d’habitants. Les previsions de població realitzades al començament dels anys vuitanta, que apostaven per una estabilització de la població mundial al voltant dels 12-15 milions un cop finalitzada la transició demogràfica a tots els continents, segurament no es compliran. Segons les previsions actuals, molt més moderades i raonables, aquesta estabilització es farà entre els 10 i els 12 milions d’habitants, si bé existeixen indicis —com la baixada de la fecunditat a l’Àfrica subsahariana— que es podria estabilitzar en una xifra més baixa, propera als 8 milions. El s. XXI podria no ésser un segle d’explosió demogràfica, com ho ha estat el XX, sinó d’estabilització. Actualment la Terra té una taxa de natalitat del 24‰, la qual cosa significa que neixen 140 milions de persones cada any (que equival a 400.000 naixements diaris i 4,4 naixements per segon). El nombre de defuncions anuals és de 51 milions, és a dir, que moren 140.000 persones cada dia, de les quals 30.000 són infants menors de cinc anys. Per continents, l’Àfrica és el més densament poblat (211 h/km2), seguit de l’Amèrica del Nord i Central (198 h/km2), l’Amèrica del Sud (166 h/km2), els antics territoris de l’URSS (130 h/km2), Àsia (112 h/km2), Europa (105 h/km2) i Oceania (31 h/km2). El 13% de la població mundial viu a l’hemisferi sud, però les densitats més importants es localitzen entre l’Equador i els 20 i els 40° de latitud nord. D’altra banda, el grau d’urbanització es troba estretament lligat amb el desenvolupament econòmic. La taxa d’urbanització és més baixa als països subdesenvolupats. En general, la proporció de població que viu a ciutat és més gran en els països més industrialitzats i menor en països més aviat agrícoles. La taxa mundial d’urbanització és del 41%, però aquesta se supera als països desenvolupats, que ostenten una mitjana del 73%, per contra del 17% de l’Àfrica Oriental. Les taxes més baixes d’urbanització es troben a l’Àsia, on fins i tot en països de molta població, com ara Bangladesh, el percentatge d’urbanització és molt petit (en aquest cas del 13%). En el conjunt de països desenvolupats hom constata la xifra de 100 ciutats de més d’un milió d’habitants.