Hom distingeix una torba oligotròfica , de pH molt àcid, pobra en cendres i en nitrogen, típica de les torberes altes, i una torba mesotròfica , de pH neutre, rica en cendres i en lignina, pròpia de les torberes baixes. Des del punt de vista geològic és el primer graó de la cadena de formació del carbó i a les torberes actuals pot ésser estudiat el desenvolupament del procés. De color negre o marró i d’aspecte esponjós, la seva estructura vegetal pot ésser observada a ull nu. Es forma als aiguamolls anomenats torberes , en els quals es desenvolupen, ordinàriament, una gran quantitat de molses i plantes higròfiles, que, de vegades, formen autèntics prats flotants. Les condicions de formació són essencialment degudes a un ambient humit, i de tal manera que un creixement sobrepassi les pèrdues de material per putrefacció. Un tipus de molsa molt feqüent a les torberes és l’esfagne; aquestes molses creixen les unes sobre les altres i així es van compactant. A les regions fredes i humides, el retard en la putrefacció és degut a les baixes temperatures, mentre que a les regions càlides la pèrdues per putrefacció, que són elevades, resten compensades pel ràpid creixement de les plantes. Des d’un punt de vista químic, la torba conté un 60% de carboni, un 35% d’oxigen i un 5% d’hidrogen. Des d’un punt de vista econòmic, la torba només és utilitzada a les proximitats d’aquelles regions on es forma, i gairebé sempre és reservada al consum domèstic. Un lloc típic on hi ha grans torberes és Irlanda, on hom talla la torba en blocs quadrats i la deixa assecar a fi de fer-la servir des prés com a combustible. Als Països Catalans, el dipòsit més important de torba, que ha estat objecte de major atenció per part dels industrials, és el de Torreblanca i Cabanes, a la Plana Alta. El 1866 ja s’havien sol·licitat concessions d’explotació en aquests dos termes, la qual començà el 1868, però es paralitzà durant la tercera guerra Carlina. Entre el 1881 i el 1894 continuaren els treballs d’extracció, però no prosseguiren. Al delta de l’Ebre, a les marjals dels termes de Benicàssim, Castelló i Almenara, a la Plana, i les dels de Xeraco, Xeresa i Gandia, a la Safor, hi ha altres importants torberes, però no són explotades. Es utilitzada en agricultura com a substrat en conreus fora de sòl o de contenidor. A causa de les seves grans qualitats, és el material base per a qualsevol substrat. No totes les torbes són iguals; hom les pot classificar d’acord amb l’origen botànic, el grau de descomposició i la salinitat. Unes són millors que altres com a substrat i hom les valora al mercat de forma diferent. Els vegetals que li donen origen són molt variats, però de tots, els més interessants són les molses ( Sphagnum sp ), ja que mantenen la propietat, molt temps desprès de morir, de continuar retenint aigua en grans quantitats. Un altre aspecte interessant de les torbes és el seu grau de descomposició: amb el temps van perdent les característiques físiques, es fan més fosques i es conglomeren. Les torbes clares són sovint les millors per als conreus. També és interessant conèixer el nivell de salinitat; les torbes bones en tenen un nivell molt baix, com també un pH baix. Hom les classifica com a torbes bones quan el pH oscil·la entre 3,5 i 4,5 i com de qualitat mitjana quan oscil·la entre 4,5 i 5,5; per sobre d’aquest nivell són considerades dolentes per a conrear. La torba sovint és barrejada amb perlita i vermiculita per a realitzar un substrat estàndard anomenat Cornell Peat-Lite Mixes . Però hom també realitza un gran nombre de barreges diferents amb sorra, plàstics, llana de roca, etc. En l’actualitat la torba no és importada directament de les torberes, sinó que, quan és destinada al mercat agrícola, abans és adobada i esterilitzada convenientment.
f
Geologia
Torba
© Fototeca.cat