Doctorat (1951) en filologia romànica amb una tesi sobre les fonts del Polifemo de Góngora (premi Menéndez y Pelayo), fou professor de literatura castellana de la Universitat de Barcelona des del 1947 (el 1960 i el 1961 ho fou de la de Wisconsin, als EUA) i catedràtic del 1975 fins a la jubilació (1988). Interessat en l’anàlisi de fonts literàries, publicà nombrosos estudis sobre el Siglo de Oro —com els dedicats a Góngora (1952 i 1957), als preceptistes (1953) o a Erasmo y Cervantes (1949)— i la literatura moderna castellana —sobre la novel·la de la postguerra (1967)— i catalana —sobre el seu besoncle Emili Vilanova (1949), Josep Pla (1953) o Costa i Llobera (1973)—. És autor de diverses edicions crítiques, entre les quals destaca la de Lo somni (1946) i La lozana andaluza (1952). Crític (1958-68) de Destino , es féu ressò, aleshores excepcional, de la literatura catalana i estrangera del moment. Fou membre del jurat dels premis Nadal (des del 1959) i Bonsoms de l’Institut d’Estudis Catalans (des del 1973), entre d’altres. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1959) i corresponent de l’Academia Española (1968).