Net del periodista Manuel Aznar Zubigaray i fill del també periodista Manuel Aznar Acedo, que ocupà càrrecs en mitjans de comunicació oficials durant el franquisme. Llicenciat en dret, fou cap del Servei de Coordinació del Ministeri d’Economia. Fou diputat d’Alianza Popular per Àvila (1984-87) i per Madrid (1989), president d’AP per Castella i Lleó (1986) i d’aquesta comunitat autònoma (1989-90), i vicepresident (1989-90) i, del 1990 al 2004, president del Partido Popular.
En guanyar aquest partit les eleccions generals el 1996, esdevingué cap de govern. La falta de majoria absoluta l’obligà a pactar el suport dels nacionalistes catalans (Convergència i Unió) i bascs (Partit Nacionalista Basc) i dels regionalistes de Coalición Canaria. En aquesta legislatura prioritzà l’acompliment dels criteris per a l’accés a la euro (assolits el 1998). En les eleccions generals del març del 2000 revalidà el seu mandat, aquest cop amb majoria absoluta.
A l’inici de la nova legislatura, la seva gestió es caracteritzà per la confrontació directa amb el nacionalisme basc com a part de l’estratègia governamental contra el terrorisme d’ETA, el reforçament de l’espanyolisme i la intensificació de les privatitzacions dels antics monopolis estatals. Amb un escenari econòmic sempre favorable, des del govern espanyol impulsà un tancament de files que el 2002 es reflectí en la redacció d’una nova llei de partits, que portà a la il·legalització de Batasuna. Congelà del tot el desplegament autonòmic, i inicià una política internacional de decidit acostament al president nord-americà George Walker Bush. Al juny d’aquest mateix any hagué de fer front a una vaga general i a l’enfonsament del petrolier Prestige a les costes gallegues. El suport que el 2003 prestà a la guerra de l’Iraq desencadenà una onada de manifestacions en contra.
Paral·lelament, confirmà la seva retirada política en favor de Mariano Rajoy Brey, el qual fou derrotat pel PSOE en les eleccions del 14 de març de 2004, resultat determinat en gran part pels atemptats de l’onze de març de 2004 a Madrid. El Congrés del partit celebrat l’octubre del 2004 el designà president d’honor, sentenciant la seva retirada de la primera línia política. President fundador (2002) de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES), inicialment vinculada estatutàriament al PP i a les seves polítiques, després de la seva presidència ha emprat aquesta entitat per a difondre els seus punts de vista. En particular, des que Mariano Rajoy aconseguí la presidència del govern (2011), es convertí en un crític acèrrim de les seves mesures contra l’independentisme català, que considera excessivament transigents. Des del gener del 2017, la FAES deixà d’estar vinculada oficialment al PP i des d'aleshores exerceix com a plataforma de difusió de l'ideari de la dreta espanyola. Tanmateix, la substitució de Rajoy per Pablo Casado (2018) assenyalà un nou apropament del PP i la FAES.
Impartí també cursos sobre política europea a la Universitat de Georgetown, als EUA. Membre del Consell d’Estat (2005-06), abandonà aquest òrgan per a incorporar-se al consell d’administració del grup de comunicació de Keith Murdoch (2006). També ha estat vinculat a empreses financeres, i el 2011 fou contractat com a assessor extern d’ENDESA. El desembre del 2016 renuncià la presidència d’honor del Partido Popular. Ha publicat llibres de tema polític: España, la segunda Transición (1994), Ocho años de gobierno. Una versión personal de España (2004), Retratos y perfiles (2005), Cartas a un joven español (2007), España puede salir de la crisis (2009), Memorias I (2012) i II (2013) i El futuro es hoy (2018).