Maria Barbal i Farré

(Tremp, Pallars Jussà, 17 de setembre de 1949)

Maria Barbal i Farré

© Fototeca.cat

Novel·lista.

El 1964 passà a viure a Barcelona per a cursar el batxillerat. L’experiència de l’adaptació a la gran ciutat és un dels elements centrals de la seva obra. Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona (1971), es dedicà professionalment a la docència al segon ensenyament. Es donà a conèixer amb la novel·la Pedra de tartera (1985, premis Joaquim Ruyra 1984 i Crexells 1985), història d’un desarrelament que té com a punt de referència el seu Pallars nadiu, on ambientà la seva obra fins a la dècada de 1990. En una elegia d’un món perdut, la seva prosa sòbria i continguda descriu la crisi de la societat tradicional de muntanya de la segona meitat del segle XX, la decadència davant de la modernització agrària i la ràpida transformació econòmica que empenyé les migracions cap a la plana i les ciutats.

Ha publicat també els reculls de contes La mort de Teresa (1986), Pampallugues (1986), Ulleres de sol (1994), Bari (1998), La pressa del temps (2010) i Cada dia penso en tu (2013), les novel·les Mel i metzines (1990), Càmfora (1992, premi de la Crítica 1992, Crítica Serra d’Or 1993 i Nacional de literatura 1993), punt d’inflexió de la seva obra, que esdevé menys centrada en la circumstància de l’emigració a la ciutat, Cartes al cel (1996), Carrer Bolívia (1999, premi Cavall Verd-Blai Bonet 2000), Bella edat (2003), País íntim (premi Prudenci Bertrana 2005), Emma (2008), En la pell de l’altre (2014), L’amic escocès (2019) i Tàndem (premi Josep Pla 2021), a més del llibre Camins de quietud. Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu (2001), i l’obra teatral L’helicòpter (2000).

L’any 2001 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi, el 2009 amb el premi Memorial Jaume Fuster de l’AELC, el 2010 amb el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català i el 2021 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.