En aquests jocs, en què hom commemorava el centenari de la instauració del moviment olímpic, el nivell esportiu fou més que acceptable, amb episodis força espectaculars, i espectadors que presenciaren en directe les competicions superaren els vuit milions i mig. Cal destacar també el superàvit econòmic, tot i que el balanç definitiu no quedarà tancat fins al final de segle, ja que els productes que porten la imatge de la mascota Izzi continuaran generant ingressos. Altres aspectes de l’organització no foren tan positius. En aquest sentit, hom pot esmentar els múltiples problemes en el sistema informàtic i de transports, la bomba del parc del Centenari, que qüestionà l’ampli sistema de seguretat, i un excés de comercialització que diluïa l’esperit olímpic. El Comitè Olímpic Internacional reconegué que fou un error deixar l’organització dels Jocs exclusivament en mans de la iniciativa privada. Així, l’exemple de Barcelona (1992), que mantingué un gran equilibri entre el sector públic i el privat, sembla el model a seguir per les futures organitzacions.
El nivell esportiu aconseguit a Atlanta millorà globalment els resultats dels Jocs de Barcelona. Com s’esperava, els EUA dominaren amb autoritat el medaller, i superaren les 100 medalles, 44 de les quals d’or. Fou batut el rècord de països que entraren al medaller, 79 (12 més que a Barcelona i 26 més que a Seül), cosa que demostra l’augment espectacular del nivell de molts països que fins aleshores no havien tingut cap rellevància en l’àmbit esportiu; d’altra banda, destacà el pobre resultat de la delegació britànica, que acabà en el trenta-sisè lloc del medaller. Les proves d’atletisme registraren unes marques excel·lents. Destacà especialment la final dels 200 m llisos masculins, en la qual Michael Johnson aconseguí una marca de 19 segons i 32 centèsimes, registre que, segons els experts, no era previst d’aconseguir fins ben entrat el segle XXI. El veterà Carl Lewis, en la seva última participació olímpica, obtingué el quart títol consecutiu en salt de llargada i la novena medalla olímpica de la seva carrera. Al marge d’aquests dos atletes, obtingueren també triomfs importants la francesa Marie Jose Perec, que guanyà, igual que Johnson, els 200 i 400 m, i el canadenc Donovan Bailey, que aconseguí l’or olímpic dels 100 m llisos i baté el rècord del món amb 9 segons i 84 centèsimes.
Pel que fa a la participació de la delegació espanyola, destaca la medalla de plata de Fermín Cacho en els 1 500 m, prova que guanyà Noureddine Morcelli. L’altra medalla que aconseguí la delegació atlètica espanyola fou la del marxador català Valentí Massana, tercer en la prova dels 50 km. La delegació espanyola, que fins a Barcelona 92 s’havia mogut sempre entre zero i sis medalles, es consolidà a Atlanta entre les vint primeres del medaller. Les cinc medalles d’or foren per a les seleccions de waterpolo, formada majoritàriament per catalans, de gimnàstica rítmica, amb la catalana Núria Cabanillas, per als regatistes Fernando León i José Luis Ballester en la classe Tornado i Theresa Zabell i Begoña Via Dufresne en 470, i per a Mikel Indurain en la prova ciclista de contra rellotge. Aconseguiren medalla de plata Ernesto Pérez en judo, Arantxa Sánchez Vicario i Sergi Bruguera en tennis, l’esmentat Fermín Cacho en els 1.500 m, Abraham Olano en la prova ciclista de contra rellotge i la selecció masculina d’hoquei. Finalment, les medalles de bronze de la delegació espanyola foren per a les judokes Isabel Fernández i Yolanda Soler, per al boxejador Rafael Lozano, per a la parella tennística formada per Conchita Martínez i Arantxa Sánchez Vicario (l’única esportista espanyola que guanyà dues medalles), per a la selecció d’handbol i per al català Valentí Massana en la prova dels 50 km marxa. Cal considerar el balanç de l’esport català com a molt bo, ja que 9 de les 17 medalles espanyoles foren per als esportistes catalans, pràcticament el mateix nivell aconseguit quatre anys abans en els Jocs de Barcelona.