Estudià a la facultat de belles arts de Bilbao, d’on anys més tard fou professor. Es donà a conèixer al començament dels anys vuitanta, juntament amb altres escultors bascos com Pellu Irazu, A.Bados, entre d’altres. En un primer moment combinà pintura i escultura, però cap a la meitat dels anys vuitanta es decidí per aquesta, tot i que sovint hi incorpora el color. Influït pel minimalisme, el constructivisme i actituds com la de Beuys i el també basc Oteiza (de qui fou comissari en una retrospectiva el 1988), les seves escultures expressen el joc de tensions entre les formes simples dins d’unes articulacions complexes, entre el mòbil i l’estàtic, sense oblidar sovint un to irònic. El 1990 s’establí a Nova York. De les seves exposicions a l’Estat espanyol destaquen: Txomin Badiola M.D. Series New York 1990 a la sala Windsor Kulturzinga de Bilbao (1992), Txomin Badiola. Escultures i panells. Nova York 1990-1991 a la Galeria Joan Prats de Barcelona (1992), Txomin Badiola. Esculturas 1990-1993 al Puerto de Santander (1993), El juego del otro a la sala Koldo Mitxelena de Sant Sebastià (1997), les instal·lacions ‘Gimme Shelter’, “LM/SP” i una sèrie de fotografies en què ironitzà sobre signes d’identitat com un dantzari i un ertzaina, a la sala Metrònom de Barcelona (2001), i Malas Formas al MACBA (2002), on hi havia les peces més rellevants dels últims 15 anys amb escultures de la sèrie Bañilandia o la investigació fotogràfica Los otros.