Al capdavant del Théâtre de Sartrouville (1966), aconseguí el seu primer èxit el 1970 amb Ricard III de Gérard Desarthe, el qual li valgué una invitació del Piccolo Teatro di Milano. El 1971 fou nomenat director del Théâtre de la Cité de Villeurbanne (Lió). Recomanat per Pierre Boulez, entre el 1976 i el 1980 dirigí la Tetralogia de Wagner al Festival de Bayreuth.
Del 1981 al 1990 fou director del Théâtre Nanterre-Amandiers, que li donà una gran projecció amb la posada en escena de textos contemporanis, especialment els de Bérnard-M. Koltès: Combat de nègre et de chiens (1983), Quai Ouest (1986), Dans la solitude des champs de coton (1987, portat a Barcelona el 1995) i Retour au désert (1988). També muntà obres de Genet (Les paravents, 1983), Heiner Müller (Quartet, 1983), Čekhov (Platonov, 1987) i Shakespeare (Hamlet, 1988). Després d’aquesta etapa, les obres que dirigí continuaren tenint un gran ressò, com ara Le Temps et la chambre, de Botho Strauss (1991), i Phèdre, de Racine (2003). El 2008 estrenà a Salt (Girona) el text de Marguerite Duras La Douleur.
Paral·lelament, no deixà de fer incursions en el camp de l’òpera: Lulú (1979) i Wozzeck (1993), d’Alban Berg, Don Giovanni (1994) i Così fan tutte (2005), de Mozart, i Tristan und Isolde (2007), de Richard Wagner foren les seves produccions més destacades.
S’inicià com a director de cinema amb La Chair de l’orchidée (1974), a la qual seguiren Judith Therpauve (1979), L’Homme blessé (1983), la superproducció La Reine Margot (1994, Gran Premi del Jurat del Festival de Canes), Ceux qui m’aiment prendront le train (1998, César a la millor direcció 1999), Intimité (2000, Os d’or à Berlin), Son frère (2003), de la qual escriví també el guió, i Gabrielle (2005). Participà també com a actor a Danton (1983), d’Andrzej Wajda i a Le temps du loup (2003), de Michael Haneke.