Realitzats estudis d’història de l’art i de música (piano) a Vílnius, en fou professor des del 1978 i edità les biografies dels més recents compositors de Lituània. Aprofitant la Perestroika de Gorbačov, en les primeres eleccions lliures (febrer-març del 1990) fou elegit en segona volta president de la república i se situà al centre del procés per la independència: després que el parlament proclamés que la República Socialista de Lituània passava a ser República de Lituània, el 9 de novembre del mateix any, Landsbergis exigí que sortís del seu país l’exèrcit soviètic, ja que només hi podia ésser considerat un exèrcit d’ocupació. La separació culminà amb el referèndum el 9 de febrer del 1991, decididament favorable a la independència. En les eleccions celebrades al novembre del 1992, fou derrotat pel laborista Algirdas Brazaukas. En les legislatives d’octubre del 1996, el partit de Landsbergis, Unió per la Pàtria, guanyà amb el 29,8% dels vots el Partit Democràtic Liberal del Treball, liderat per M.Stankevicius. President del Partit Conservador Lituà des del 1993, de 1996 a 2000 fou president del parlament lituà (Seimas). Rebé el premi noruec per la pau (1991) pel seu lideratge en la independència de Lituània. Posteriorment, creà la Fundació Vytautas Landsbergis amb l’objectiu d’ajudar músics joves i nens minusvàlids. Rebé múltiples distincions, entre els quals destaca el títol de doctor honoris causa de la Universitat de Yale (EUA). El 1994 li fou atorgat el premi internacional Ramon Llull, concedit per la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l’Institut d’Estudis Catalans. Escriví més de 15 llibres sobre musicologia, història musical i política.