Nascut en la pobresa, féu estudis eclesiàstics amb l’orde salesià i, després de graduar-se el 1974, viatjà per Llatinoamèrica i Europa fins el 1979, que retornà a Haití, i hi fou ordenat de sacerdot l’any 1982. Seguidor de la teologia de l’alliberament, esdevingué enormement popular i incòmode per al règim dels Duvalier, que el féu objecte de diversos atemptats fallits, i el 1988 fou expulsat de l’orde salesià.
Després de l’enderrocament de Jean-Claude Duvalier (1986), amb el suport de la coalició electoral Consolidació de la Democràcia (FNCD) i de l’organització pròpia Lavalas (mot crioll que significa ‘esllavissada’), vencé, amb més de dos terços dels sufragis emesos, en les eleccions presidencials del 16 de desembre de 1990. Investit al febrer de l’any següent, al setembre fou enderrocat per un sagnant cop d’estat militar encapçalat pel general Raoul Cédras i es refugià a Veneçuela.
Sota la pressió dels Estats Units, però, el Parlament el reconegué com a president al juny del 1993 i a l’octubre del 1994 retornà a Haití, secularitzat, amb els poders restituïts i la democràcia restablerta. Vetat constitucionalment per concórrer a la reelecció, l’any 1996 fou elegit el seu seguidor René Préval. Creà aleshores un partit dissident del Lavalas, el Fanmi Lavalas, i passà a l’oposició. En un clima d’inestabilitat i de gran confusió, l’any 2000 fou elegit president per segona vegada, tot i que la major part de l’oposició boicotejà els comicis i que la participació fou molt baixa.
Al gener del 2004 tingué lloc una rebel·lió d’una gran violència que el deposà, acusant-lo de corrupte, d’abús de poder i de mala gestió. Per la seva banda, Aristide acusà els Estats Units i França d’incitar la revolta que l’enderrocà. Exiliat a Sud-àfrica, malgrat que els EUA intentaren impedir la seva sortida per considerar-la desestabilitzadora, al març del 2011 retornà a Haití, durant la segona volta de les eleccions presidencials de les quals havia de sorgir el successor de Préval, i de la qual el Franmi Lavalas havia estat vetat.
Figura controvertida dins del seu propi país, és autor de diversos llibres, entre els quals cal citar Aristide: An Autobiography (1992), Theology and Politics (1993) i Dignity (1995).