Durant els anys seixanta formà part de la Tendenza italiana. Ha combinat la pràctica arquitectònica amb la teoria, amb texts com La costruzione logica dell’architettura (1967) o Architettura, Lingua morta (1988), en els quals reivindica el paper de l’ofici en la tasca de l’arquitectura i on es fan palesos els principis de la Neue Sachlichkeit (‘Nova objectivitat’). Entre les obres més rellevants es troben una residència d’estudiants, a Chieti (1976-79), la Biblioteca Pública Central, a Groningen (1989-92), els projectes urbanístics com la reordenació de l’àrea Garibaldi-Republica, a Milà (1991), i de la Potsdamer-Platz/Köthenerstrasse, a Berlín (1993), i diverses rehabilitacions i restauracions com ara la del Teatre Romà de Sagunt (1985-93) i la de l’almodí de Xàtiva (1983-85).