Després d’una infantesa difícil, al principi de la dècada de 1930 començà a cantar en clubs de Harlem. El 1933 fou descoberta pel productor John Hammond, el qual li organitzà sessions d’enregistrament del 1935 al 1942, que es poden considerar el millor de la seva obra. Són peces destacades Fine and Mellow (1939), Strange Fruit (1939), Lover Man (1944) i Swing, Brother Swing amb Count Basie. Col·laborà també amb els millors instrumentistes i directors de jazz, com Benny Goodman, Duke Ellington, Teddy Wilson o Lester Young, amb el qual mantingué una llarga i turbulenta relació sentimental. Posseïdora d’una veu suau i un sentit molt ric del fraseig, inspirat en Louis Armstrong, Holiday imprimia una qualitat punyent a l’emoció del seu cant. Interpretà sobretot blues i estàndards, amb un aparent desmenjament i un to d’aflicció molt particulars que s’accentuaren els últims temps de la seva vida quan, malgrat la minva de les seves facultats per l’addicció a les drogues, adquiriren una qualitat especialment punyent. Malgrat que la seva salut es deteriorà, continuà actuant i gravant fins a la meitat dels anys cinquanta. Fou una de les cantants més influents del món del jazz de tots els temps. Deixà una extensa discografia i publicà l’autobiografia Lady Sings the Blues (1956).
Bibliografia
- Busquets, Oriol: Billie Holiday, La Magrana, Barcelona 1995