Fill de l’antic president nord-americà George Herbert Bush, estudià a les universitats de Yale (1968) i Harvard (1975), i en 1975-86 treballà en la indústria petroliera. Afiliat al partit republicà, en 1994-2001 fou governador de l’estat de Texas (reelegit el 1998), mandat molt controvertit pel nombre inusualment alt de condemnes a mort que signà. L’any 2001 guanyà per un estretíssim marge de vots les eleccions a la presidència dels EUA enfront del candidat demòcrata Al Gore. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 determinaren la política exterior del president amb la lluita contra el terrorisme global com a prioritat. El novembre del 2001 llançà l’ofensiva que enderrocà el règim dels talibans a l’Afganistan. El suport internacional (o si més no, l’absència d’oposició) no es repetí en la següent de les operacions bèl·liques, l’enderrocament del règim de S. Husayn (2003), el qual acusà de posseir armes de destrucció massiva. Secundat per la Gran Bretanya, l’acció donà lloc a una de les crisis més greus entre els EUA, d’una banda, i Europa (especialment França i Alemanya) i l’ONU, que acusaren Bush d’unilateralisme. En el conflicte del Pròxim Orient, arran de la segona intifada deixà de considerar Arafat com a interlocutor i no s’oposà a les represàlies del govern d’Ariel Sharon, tot i que pressionà aquest perquè acceptés l’establiment d’un estat palestí viable, criticà els assentaments il·legals i impulsà l’anomenat “full de ruta”.
Mantingué també unes relacions ambivalents amb Rússia, reforçant la col·laboració en la lluita antiterrorista i alhora criticant la manca de llibertats, acusació que dirigí també contra la Xina malgrat el suport nord-americà a la integració d’aquest país en el mercat mundial. A l’interior, hagué d’enfrontar-se a fortes crítiques que titllaven les mesures antiterroristes d’atac a l’estat de dret i a la privacitat. Tot i aquestes crítiques (juntament amb les revelacions dels abusos als centres de detenció de Guantánamo i Abu Ghraib, a l’Iraq), les nombroses baixes nord-americanes a l’Iraq, el reconeixement implícit del seu govern de la inexistència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq, l’augment de l’atur i una economia que no sortia de l’estancament, Bush obtingué en les eleccions del novembre del 2004 una victòria molt més clara sobre el seu oponent demòcrata John Kerry que no pas l’any 2000. En el nou govern, el canvi més significatiu fou la substitució de Colin Powell per Condoleezza Rice a la secretaria d’estat. Dos anys més tard, davant l’allau de crítiques per l’empitjorament de la guerra de l’Iraq, substituí el secretari de Defensa Donald Rumsfeld, destacat proponent de la doctrina de la guerra preventiva, per Robert Gates, de perfil més moderat.
El tram final del seu mandat estigué marcat, en política exterior, per l’aprovació d’un fort reforçament del contingent nord-americà de tropes a l’Iraq des de mitjan 2007 amb el qual aconseguí una considerable disminució de la violència i, per contra, per l’augment dels atemptats dels talibans i d’Al-Qā‘ida a l’Afganistan i l’assetjament del govern prooccidental d’aquest país, així com d’un intent fallit d’accelerar una entesa entre palestins i israelians que no reeixí. A l’interior, el 2007 es desencadenà l’ensorrament de les hipoteques anomenades ‘subprime’, que foren el desencadenant d’una crisi econòmica mundial considerada entre les més greus des del 1929 i que s’estengué des del sector financer a la producció de béns de consum. Davant d’aquesta situació, el 2008 promogué una sèrie de mesures dràstiques de rescat d’indústries i entitats bancàries sovint contestada des dels mateixos rengles republicans, que les consideraven excessivament intervencionistes. Exhaurit el límit de dos mandats, fou succeït el 20 de gener de 2009 pel demòcrata Barack Obama, que el novembre del 2008 havia derrotat el candidat republicà John McCain.