Procedent d’una família caldea, el seu nom de naixement era Mīḫāʾīl Yūḥannā, que canvià posteriorment per un que no denotés els seus orígens cristians. Estudià anglès a la Universitat de Bagdad i posteriorment exercí el periodisme. El 1957 s’uní al Ba‘ṯ iraquià, dins el qual ocupà diversos càrrecs. Després que aquest partit hagués pres el poder a l’Iraq (1968), fou nomenat editor del diari del règim i, posteriorment, ministre d’Informació. El 1977 esdevingué membre de l’òrgan suprem del règim, el Consell de Comandament Revolucionari, i es convertí en un dels col·laboradors més estrets de Saddam Ḥusayn. El 1979 fou nomenat vice-primer ministre (a la pràctica, primer ministre) i el 1980 sobrevisqué a un intent d’assassinat. El 1983 Ḥusayn el nomenà ministre d’Afers Estrangers, càrrec des del qual aconseguí el suport dels EUA en la guerra contra l’Iran (1980-88). En la conferència de Ginebra del gener del 1991 defensà davant dels Estats Units, sense resultats, la invasió iraquiana de Kuwait d’aquest any. Després de la derrota de l’Iraq en la guerra del Golf Pèrsic, fou substituït al capdavant del Ministeri d’Afers Estrangers, bé que conservà una posició influent i exercí sovint funcions de vice-primer ministre.
Intentà desactivar des dels seus càrrecs les acusacions dels Estats Units d’emmagatazemar armes de destrucció massiva. Després de l’enderrocament de Saddam Ḥusayn per la intervenció militar anglo-nord-americana (març del 2003), fou capturat, empresonat i sotmès a diversos processos pel Tribunal Especial creat per jutjar els crims del règim. Sentenciat a quinze anys de presó per l’execució de quaranta-dos comerciants xiïtes i set més per la deportació de kurds, a l’octubre del 2010 fou condemnat a mort per la persecució d’organitzacions religioses els anys vuitanta. Tanmateix, la negativa del president de l’Iraq Ǧalāl Ṭalabānī a signar la sentència, la inconcreció dels càrrecs i les pressions internacionals en posposarem indefinidament l’execució.