Després de cursar estudis comercials, fou professor de l’Escola de Comerç de Sabadell i publicà estudis sobre economia i història de les comarques gironines. Iniciat de jove en el catalanisme polític, el 1974 fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, partit pel qual fou elegit senador el 1977. L’any següent abandonà aquest partit i s’aproximà al Partit dels Socialistes de Catalunya, pel qual fou senador com a independent al llarg de quatre legislatures (1979-93). El 1995 i el 1999 fou elegit diputat al Parlament català per Esquerra Republicana de Catalunya, i el 2003 regidor per Girona pel mateix partit.
Autor d’estudis d’història econòmica i social de les comarques gironines (L’economia del set-cents a les comarques gironines, 1989; Els moviments socials a les comarques gironines, 1998), destacà sobretot en la defensa del català i en denuncià en diversos llibres la persecució, declarada o encoberta, tant en el passat com en temps actuals i amb una clara voluntat d’intervenció: La persecució política de la llengua catalana (1985), La insubmissió lingüística (1990) i Els drets lingüístics dels catalanoparlants (1990, amb Josep Cruañas). Fou també autor dels assaigs polítics Via fora! (1982), Catalunya light...? (1986), Lletres de batalla (1989) i El gran llibre per la independència (2004), a més del documentat estudi Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà (2000) i les biografies Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana (2005) i Joan Tutau i Vergés (2006), sobre el ministre de Finances de la Primera República.
Pertangué a nombroses organitzacions per a la defensa i la promoció de la cultura catalana, entre d’altres Amics de la Bressola (de la qual fou nomenat president el 1986). Fou també vocal d’Òmnium Cultural, membre de la Societat Catalana d’Economia de l’Institut d’Estudis Catalans i president del Club d’Amics de la UNESCO, de Girona, ciutat on impulsà nombroses iniciatives en el mateix sentit: la llibreria catalana Les Voltes (1963), la campanya “Català a l’escola” (1966), la fundació del premi Prudenci Bertrana (1967) i d’Òmnium Cultural al Gironès (1972, del qual fou el primer president), la Cambra de Comerç i Indústria de Girona, que presidí en 1974-77, l’Assemblea Democràtica de Girona (1975), i les campanyes de catalanització del topònim de Girona (1975) i “Volem l’Estatut” (1976). Fou guardonat amb diversos premis, entre els quals hi ha la Medalla d’Or del Consell Superior de Cambres de Comerç (1977), el premi de normalització lingüística de l’Ateneu d’Acció Cultural (1986), l’orde del Mèrit Constitucional (1988), el premi Aramon i Serra a la lleialtat lingüística (1993) i la Creu de Sant Jordi (2005). Aquest darrer any fou instituït el premi Francesc Ferrer i Gironès al millor assaig sobre temes lingüístics, polítics o socials.