Precedits pels bombardeigs aeris de l’OTAN sobre posicions serbobosnianes (agost del 1995), a iniciativa dels EUA els tres bàndols en conflicte foren obligats a iniciar negociacions de pau, que tingueren lloc de l’1 al 21 de novembre a la base aèria de Dayton (EUA). Hi participaren també membres de l’anomenat ‘grup de contacte’ (Rússia, Gran Bretanya, França i Alemanya, a més dels EUA) i un representant de la UE. Dels tres negociadors balcànics, només el de la comunitat musulmana, Alija Izetbegovič, era de representació directa, mentre que croats i serbo bosnians ho foren pels presidents de Croàcia, Franjo Tudjman, i de la República de Sèrbia (Iugoslàvia), Slobodan Milosevič. Acusats de crims contra la humanitat, en foren exclosos els líders serbobosnians R. Karadzič i R. Mladič. Ratificats a París el 14 de desembre, els acords, a més d’establir la pau, posaven les bases per a l’organització de l’estat de Bòsnia i Hercegovina, que hom dividí en la Federació Croatomusulmana, i la República Sèrbia, tot i mantenir la integritat territorial de l’estat, reflectida en un consell de la presidència elegit per sufragi universal directe, la creació d’un banc central i una moneda única. La signatura dels acords també comportà l’aixecament de les sancions internacionals a Iugoslàvia. Per tal de procedir a l’aplicació dels acords, l’ONU i l’OTAN desplegaren forces de pacificació a Bòsnia. Els acords també establiren el nomenament d’un Alt Representant de l’ONU amb la missió de controlar la neutralitat de les institucions i desbloquejar la presa de decisions en temes comuns en cas de desacords insalvables.