Aquest subcamp de la física solar es desenvolupà a partir del 1961. Inicialment hom creia que les oscil·lacions solars eren una resposta directa de la fotosfera solar a les turbulències que apareixien a la regió on el transport radiatiu d’energia esdevenia convectiu. L’any 1970, R.K.Ulrich va provar que l’origen de les oscil·lacions era més profund, que en realitat eren ones acústiques generades a l’interior del Sol i atrapades a la seva atmosfera. Avui en dia hom sap, gràcies a les primeres dades recollides per l’observatori espacial SOHO, que per sota de la zona de convecció, el Sol sembla girar com un cos sòlid, mentre que per sobre presenta rotació diferencial. Tanmateix, sembla que el camp magnètic solar penetra fins a la zona de transició on el transport d’energia esdevé convectiu, i allí s’arrela. Un dels resultats més importants dels estudis heliosismològics és la verificació que el model estàndard per al Sol no prediu exactament les freqüències d’oscil·lació observades. Això ha obligat a refinar els models de l’interior solar, fins a la pràctica acceptació que la discrepància en el comptatge dels neutrins solars no és deguda al model solar estàndard.
f
Astronomia