Marx assenyalà el paper central del moviment obrer en la societat industrial, i, d’acord amb A. Touraine (1973), la societat postindustrial ha afavorit l’aparició de nous moviments socials dirigits per nous col·lectius (moviment feminista, regionalista, ecologista, etc.).
Els moviments socials són de naturalesa molt diversa. No tots, però, tenen únicament una dimensió social; alguns assoleixen, també, una dimensió política. En un principi, un moviment social no està gaire institucionalitzat, sinó que sorgeix d’una protesta social més o menys espontània contra greuges específics o de caire general, però al llarg del temps molts moviments socials inicien un procés d’institucionalització. Els nous moviments socials plantegen inicialment un tipus d’organització de caràcter més o menys assembleari d’acord amb l’organització social que promouen. A mesura que el moviment creix i es consolida es generen formes d’organització més estables i formals com, per exemple, ha succeït en el moviment ecologista a Alemanya.
La composició social d’aquests nous moviments és interclassista, tot i que s’estima que hi predominen sectors provinents de les noves classes mitjanes i, també, de joves estudiants. Aquests moviments posen de manifest la incapacitat o manca de voluntat de les organitzacions tradicionals —partits polítics, sindicats, etc.— per a fer front als nous reptes socials. Es mostren crítics amb la democràcia representativa i propugnen formes de participació ciutadana directa. Les seves accions van adreçades a sensibilitzar l’opinió pública i a pressionar les elits dirigents; l’objectiu dels moviments socials és generar un estat d’opinió favorable a les seves causes mitjançant diverses formes de protesta que acaparin el centre d’atenció mediàtica. Paradoxalment, l’èxit d’aquests moviments —com ha passat amb l’objecció de consciència— pot fer replantejar el sentit de la seva continuïtat.