El 1956 la seva família emigrà a São Paulo, on fou obrer metal·lúrgic. Des del 1969 ocupà càrrecs en el sindicat metal·lúrgic de São Bernardo do Campo, organització propera a la dictadura brasilera. Des de la presidència del sindicat (1975), participà en un nou moviment sindical independent que el 1980 culminà en la fundació del Partido dos Trabalhadores (PT), del qual fou el principal dirigent fins l’any 1994, i pel qual fou diputat des del 1986 i candidat a la presidència de la República els anys 1988, 1994 i 1998.
En les eleccions presidencials del 2002 encapçalà una candidatura conjunta que aplegava des del Movimento dos Sem Terra fins al Partido Liberal, amb un discurs més pragmàtic que li proporcionà el suport de la classe mitjana, i amb el qual aconseguí el càrrec el 2003. En accedir a la presidència, emprengué una estricta política fiscal amb l’objectiu de contenir la inflació i el deute, que en bona mesura aconseguí. Impulsà també diversos plans per a la millora dels sectors més empobrits de la societat brasilera, entre d’altres el programa “Fam zero”, que reeixí parcialment. Al mateix temps s’hagué d’enfrontar amb les ocupacions massives de terres de pagesos pobres.
L’adopció de gran part de les receptes liberals del seu predecessor, Fernando Henrique Cardoso, l’enfrontà amb els sectors més esquerrans del seu partit i, per contra, rebé el suport de les institucions financeres internacionals, dels EUA i de la UE, que lloaren els índexs de creixement del Brasil. Entre el juny i l’agost del 2005 una sèrie d’escàndols de corrupció que implicaven alts càrrecs del govern (entre els quals hi havia el seu cap de gabinet) el portà a una remodelació ministerial en profunditat i a formular una disculpa pública.
Malgrat aquest entrebanc, l’octubre del 2006 fou reelegit per a un segon mandat, durant el qual mantingué a grans trets la mateixa política econòmica, i davant la crisi mundial del 2008 adoptà una clara posició antiproteccionista i de foment de les exportacions. En el pla social, emprengué campanyes contra l’esclavitud soterrada i contra els altíssims nivells de violència de moltes zones del país. L’any 2007 el govern admeté per primer cop els abusos contra els drets humans comesos durant la dictadura militar de 1964-85 i dos anys després impulsà la creació d’una comissió per a investigar-los.
Durant el segon mandat cercà també una major projecció del Brasil en l’escena internacional i, en l’àmbit regional, el 2009 resolgué la llarga disputa que enfrontava el Brasil i el Paraguai a causa de la central hidroelèctrica d’Itaipú, a la frontera entre ambdós països, i mantingué una bona relació, tot i que distant, amb els règims d’esquerra bolivarians sorgits a l’empara de la Veneçuela d’Hugo Chávez, així com amb els Estats Units i els règims llatinoamericans més liberals. L’any 2009 celebrà una cimera amb els caps de govern del grup de països coneguts com BRIC (sigla dels noms en anglès del Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina), estats emergents amb un gran potencial econòmic pels recursos i les dimensions. A les acaballes del seu mandat, donà suport a la candidatura de Dilma Rousseff per al PT en les eleccions presidencials de l’any 2010, que aquesta guanyà el mes d’octubre.
El març del 2016 fou detingut i imputat en la trama de corrupció de Petrobras i, al setembre, un jutge dictà el seu processament. En el primer dels cinc judicis que hagué d’afrontar amb relació a aquest cas fou condemnat, el juliol del 2017, a nou anys i mig de presó, bé que li fou concedida la llibertat provisional quan recorregué el veredicte. Poc després, presentà la candidatura a les eleccions presidencials de l’octubre del 2018. Rebutjats els recursos contra el seu processament (cosa que n’invalidava la candidatura), tornà a ingressar a presó l’abril d’aquest any, quan el tribunal suprem el condemnà per corrupció a dotze anys de presó (que augmentaren a disset en ser declarat culpable d’un delicte similar). El novembre del 2019 li fou concedida la llibertat provisional fins a exhaurir tots els recursos a què tenia dret, i al desembre el jutge l’absolgué (juntament amb Rousseff i altres processats) del delicte d’associació il·lícita. El març del 2021 el Supremo Tribunal Federal del Brasil anul·là les tres condemnes per corrupció per incompetència jurídica del jutjat que les havia dictat.
L’u de gener de 2023 assumí per tercera vegada la presidència del Brasil, en haver vençut en segona volta, celebrada el 30 d’octubre de 2022, amb un ajustat 50,9% dels vots, el candidat Jair Bolsonaro en les eleccions presidencials.
L’any 2012 li fou atorgat el Premi Internacional Catalunya i el premi Indira Gandhi.