Llicenciat en dret i funcionari del ministeri d’educació. El 1960 viatjà als Estats Units i estudià les línies sociològiques funcionalistes imperants a la Universitat de Harvard. El 1968 obtingué la càtedra de sociologia de la nova Universitat de Bielefeld. Del 1970 al 1973 fou membre de la comissió per la reforma de la carrera administrativa a Alemanya. Fou professor invitat a Frankfurt (1968) i a la New School for Social Research de Nova York (1975). El 1988 rebé el premi Hegel de la ciutat de Stuttgart. Pare del funcionalisme sistèmic, Luhmann entén la societat com una gran estructura formada per una sèrie de sistemes autoregulars —que tenen lleis pròpies— que, a fi de reduir les seves respectives complexitats internes, es divideixen en subsistemes ordenats, per tal d’assegurar-se la supervivència. Cal destacar-ne les següents obres: Vertrauen. Ein Mechanismus der Reduktion soziales Komplexität (‘Confiança. Un mecanisme de reducció de la complexitat social’, 1968), Macht (‘Poder’, 1975), Gesellschaftstruktur und Semantik (‘Estructura de la societat i semàntica’, 1980), Soziale Systeme: Grundriss einer allgemeinen Theorie (‘Sistemes socials: fonaments d’una teoria general’, 1984), Politische Theorie im Wohlfahrstaat (‘Teoria política a la societat del benestar’ 1990), Soziologie der Risikos (‘Sociologia del risc’ 1991) i Die Gesellschaft der Gesellschaft (‘La societat de la societat’, 1997).