El 1885 s’inaugurà la seva seu de davant la presència de grans personalitats de la vida pública del país i el representant d’Espanya a l’Uruguai. També anomenat Antic Centre, l’edifici tenia un teatre amb cabuda per a vuit-centes persones, a més d’un cafè, una sala de joc, salons per al cor de l’entitat, oficines i una biblioteca. Des del periòdic “La Gralla”, el Centre fou titllat d’espanyolista, i arran d’això un grup més decididament nacionalista se n'escindí el 1886, i fundà la Societat Catalanista Rat Penat. Així, s’anà perdent l’impuls inicial i el 1890 l’entitat es dissolgué per aquestes escissions internes. A començament del segle XX s’inicià el que s’anomenà “segona època” o segon Centre Català de Montevideo: el 1908, en una assemblea, presidida per Tomàs Claramunt , es reconstituí oficialment; i arribà a tenir més de set-cents socis. El 1909, s’hi fundà el periòdic “El Eco del Centre Català”, òrgan de l’entitat, que dirigí Josep Baitx i Balil. L’entitat fundà una escola de declamació i una biblioteca. De les relacions amb la Unió Catalanista de Barcelona, el 1912 en resultà la creació d’una filial de l' Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana a Montevideo. El grup nacionalista formà, el 1917, la secció de l’Agrupació de Propaganda Catalana, promotora del diari “Foc Nou”, independentista, i un grup dramàtic. Als anys vint començà el lent declinar de l’entitat; el 1926 se n'escindí el grup creador del Casal Català i el 1930, fou enderrocat l’edifici social. En foren presidents Josep Puig i Roig, Bartomeu Triay, Josep Puig i Morales, Lluís Solé, Antoni Pons, Pere Compte, Ramon Panedas i Jaume Taltavull. Entre els dirigents de la segona època cal esmentar el periodista mallorquí Joan Torrendell i Escalas , que des de “El Correo de Cataluña” difonia per a Amèrica la cultura catalana.