Mercè Ibarz

Mercè Ibarz i Ibarz
(Saidí, Baix Cinca, 23 de setembre de 1954)

Mercè Ibarz

© Carme Esteve

Escriptora.

Feu estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en diferents mitjans de comunicació (Avui i, sobretot, La Vanguardia i Vilaweb, entre d’altres). Fou professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (1991-93) i, des del 1994, imparteix classes de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Es doctorà amb una tesi sobre l’obra de Buñuel (Buñuel documental. Tierra sin pan i el seu temps, 1997) i es donà a conèixer com a escriptora amb un estudi sobre el nacionalisme basc: Breu història d’ETA (1959-1979) (1981). Ha publicat diferents assaigs biogràfics sobre Mercè Rodoreda (Mercè Rodoreda, 1991, premi Crítica Serra d’Or; Mercè Rodoreda. Un retrat, 1991; Mercè Rodoreda. Exili i desig, 2008; i Retrat de Mercè Rodoreda, 2022).

S’estrenà com a narradora amb La terra retirada (1993, premi Humbert Torres 1992), la primera de les seves novel·les, centrada en el Saidí natal, gènere i localització on posteriorment ha retornat amb La palmera de blat (1995) i Labor inacabada (2020) que tanca la trilogia Tríptic de la terra. Molt diferent és No parlis de mi quan me’n vagi (2010) novel·la coral d’ambientació urbana. Ha publicat també narracions, aplegades en els reculls A la ciutat en obres (2002, premi Pedro Saputo de les lletres aragoneses), Febre de carrer (2005) i Vine com estàs (2013, premi Crítica Serra d’Or de narrativa). L’any 2017 publicà L’amic de la finca roja, conjunt d’assaigs sobre creadors diversos, que rebé el premi Crítica Serra d’Or 2018.

A banda, és coautora d’obres que tenen les dones i la literatura com a denominadors comuns: Dones soles: 14 contes (1995), Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món (1998) i Memòria de l’aigua: onze escriptores i el seu món (2000).

El 2023 rebé el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.