Els defensors de l'ocupació la justifiquen per l’existència generalitzada d’habitatges buits i en desús, d'una banda, i de l’altra, per la manca de polítiques públiques que facilitin l’accés a l’habitatge, en un context d’especulació immobiliària que tendeix a l’augment de preus de lloguers i hipoteques. Format majoritàriament per joves en edat d'emancipació, el moviment considera prioritari el dret de tots els ciutadans a l’accés d’un habitatge digne per davant del dret a la propietat, i reivindica, per tant, l’ús social de la propietat. Planteja un model autònom d’organització i usa alhora formes de lluita no convencionals, com, per exemple, la desobediència civil.
El moviment s’inicià a Europa a la dècada del 1960, especialment a ciutats com Berlín o Amsterdam, que esdevingueren pioneres de les iniciatives ocupes. Amb el nom de krakers, els grups pro ocupació holandesos participaren en l’ocupació de barris sencers, on establiren els seus nuclis de resistència. Crearen centres socials amb tallers laborals, cooperatives, sales de música, etc., a més d’habitatges col·lectius. La resposta oficial fou, generalment, la repressió policíaca, que tingué una dura resistència en els espais ocupats. Paral·lelament, aquest model de pràctica autònoma i autogestionària desenvolupat els anys setanta s’estengué per altres països, com la Gran Bretanya, on adoptà el nom de squatters. Al començament dels anys vuitanta, el moviment arribà a Itàlia, on evolucionà cap al model dels centres socials.
A l'Estat espanyol arriba més tard, i fou al País Basc on arrelà primerament amb més força, sota el nom de gaztetxe. A Catalunya, el moviment ha tingut un ampli ressò a la dècada dels noranta, tot i haver-se iniciat amb anterioritat (algunes de les ocupacions a Catalunya porten més d’una dècada d’existència). L’espectacular desallotjament, el 1996, del centre social ocupat conegut com a Cinema Princesa féu saltar als mitjans de comunicació la lluita del moviment ocupa i la repressió policíaca de la qual sol ser objecte, especialment després de l’aprovació, el novembre de 1995, d’un nou codi penal que tipificava l’ocupació de locals buits com a delicte sota la figura d'usurpació d'immobles.