El 26 de març de 1999, el Consell Europeu de Berlín arribà a un acord polític per tal d’establir les prioritats comunitàries durant el període 2000-06 amb l’objectiu d’adaptar les polítiques comunes al nou entorn i establir un marc financer que preveiés l’ampliació de la UE. Els aspectes fonamentals de l’agenda tenen a veure amb les reformes de les polítiques agràries, l’augment de l’eficàcia dels fons estructurals ( Fons Estructurals de la Unió Europea ) i de cohesió, i el reforçament de les estratègies encaminades a enfortir els països candidats a adherir-se a la UE. La reforma de la política agrària comuna se centra en la substitució de les mesures de suport als preus per ajuts directes per tal de compensar la reducció de preus com a conseqüència de polítiques destinades a millorar-ne la competitivitat. Aquest procés va acompanyat d’una política rural global i coherent. Els objectius de la reforma són estimular la competitivitat europea del sector, integrar més els aspectes mediambientals, garantir els ingressos equitatius als agricultors, simplificar la legislació i descentralitzar-ne l’aplicació. Els segments més implicats en aquest procés són el bestiar boví, els productes lactis, el tabac, l’oli d’oliva i el vi, i també els conreus herbacis, com ara els cereals. Pel que fa als fons estructurals FEDER ( Fons Europeu de Desenvolupament Regional ), FSE (Fons Social Europeu) i FEOGA ( Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrícola ), que foren instruments amb ple rendiment a partir de la crisi econòmica del 1973, any en què es manifestaren les fortes divergències entre les regions europees, la reforma es caracteritza per la seva concentració temàtica i geogràfica, així com per una tendència a la simplificació i a la descentralització de la gestió. Aquestes modificacions redueixen els objectius dels fons estructurals, que abans eren set, fins a tres. El primer objectiu pretén promoure el desenvolupament i l’ajust estructural de les regions menys desenvolupades (on la mitjana del PIB per habitant és inferior al 75% de la mitjana de la UE). El segon és destinat a afavorir la reconversió econòmica i social de regions amb dificultats estructurals, com ara les zones rurals en declivi, les àrees en crisi dependents de la pesca o les zones urbanes amb dificultats. El tercer inclou les mesures que pretenen estimular l’ocupació, un capítol introduït pel tractat d’Amsterdam. El fons de cohesió es manté lligat a projectes de medi ambient i d’infraestructures del transport. Els fons estructurals i el de cohesió tenen una dotació global de 213 000 milions d’euros entre el 2000 i el 2006. Quant a l’ampliació, tenint en compte que comportarà problemes per a la cohesió econòmica i social, ateses les grans diferències de desenvolupament entre les regions dels països candidats a l’adhesió i les dels quinze membres de la UE, l’Agenda preveu uns instruments financers específics. De fet, la incorporació de nous membres provoca reticències per part dels països més beneficiaris d’ajuts comunitaris. Les eines dissenyades per a donar suport a l’etapa prèvia a l’adhesió afectaran els sectors de medi ambient i dels transports, d’una banda, i l’agricultura, de l’altra. Un cop incorporats a la UE, aquests ajuts seran substituïts pels fons estructurals i de cohesió, en funció de la situació de cadascun dels estats implicats.