Ramon Guillem i Alapont

(Catarroja, Horta, 2 de juny de 1959)

Poeta, narrador i assagista.

Destaca sobretot en la seva faceta poètica, en què l’ofici de poeta és concebut com un rescat d’ombres en paisatges silenciosos i freds, d’imatgeria mortuòria. Cal fer-ne ressaltar, també, la contenció metafòrica i estructural, amb una reflexió sobre el fet poètic mateix, en sintonia amb les arrels simbolistes. Com a poeta, ha publicat D’on gran desig s’engendra (1985), L’hivern remot (1987), Les ombres seduïdes (1990), Terra d’aigua (1993, premis Ausiàs March, de Gandia i Crítica Serra d’Or 1994), L’íntima realitat (Antologia, 1981-1996) (1998), Solatge de sols (1999), Maregassa (2002), Celebració de la mirada (2005, premi Vicent Andrés i Estellés 2004), Abisme i ocell (2010, premi Vicent Andrés Estellés 2009), La set intacta (2014, premi Maria-Mercè Marçal) i La febre dels dies (2018, premi Maria Beneyto-Ciutat de València), entre d’altres.

En prosa autobiogràfica ha escrit La cambra insomne (1992, premi Antoni Bru-Ciutat d’Elx) i Com l’angèlica (2007), a més de les narracions Ahir van ploure granotes (1997, premi Salvador Espriu 1996), Una nit entre les nits (2006), la novel·la eròtica A foc lent (2004, premi La Vall d’Albaida), i les infantils El país dels dos sols (1992) i Aventures a la cort del rei Punt (1998). Ha estat vicepresident de l'AELC al País Valencià (2005-13), i fou un dels fundadors de la revista literària Daina.