Llicenciada per la Universitat de València (1969), d’on fou docent, es doctorà el 1976 i en 1977-81 fou catedràtica d’institut. Aquest darrer any es reincorporà a la Universitat de València, d’on obtingué les càtedres de filosofia del dret, moral i política (1987) i filosofia moral i política (1997). És membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas (2008). El seu pensament troba l’arrel en Kant i segueix la via oberta per Jürgen Habermas. Defensa una ètica del deure on l’interlocutor és la clau, ja que és el diàleg entre els éssers humans i la inserció lingüística en el món del subjecte autònom allò que constitueix una possible moral; la intersubjectivitat, l’ètica dialògica i l’ètica de la modernitat crítica són els temes centrals del seu pensament, directament vinculat a la modernitat. L’ètica que proposa és mínima, no una magna moralia, però tampoc no renuncia al millor d’allò que la humanitat ha après després de segles d’història: el valor de l’autonomia i la necessitat d’un consens, entès com a concòrdia i no pas com a estratègia, per a l’organització de la vida jurídica i política. De les seves obres cal esmentar Crítica y utopía: la escuela de Francfort (1985), Ética mínima. Introducción a la filosofía práctica (1986), Ética sin moral (1990), La fonamentació filosòfica i científica de l’ètica (1994), Por una ética del consumo (2002), Ética de la razón cordial (2007, Premio Internacional de Ensayo Jovellanos), ¿Para qué sirve realmente la ética? (2014, Premio Nacional d'assaig).