Aquesta teoria, transformada en moviment, ha estat aplicada a nombrosos museus de tendències diverses, però amb trets comuns. El moviment parteix de la concepció etnogràfica de la cultura, que ja era a la base dels museus d’arts i tradicions populars i dels “ecomuseus”, lligats directament a l’escola històrica dels Annales
.
Les primeres experiències tingueren lloc al final dels anys 60. El monolitisme de la museologia tradicional, la cautela de les reformes que aquesta proposava i la marginació que sofriren les preses de posició dels museus menys poderosos contribuïren a fer que el nou moviment s’institucionalitzés l’any 1983, durant la Conferència Internacional de l’ICOM a Londres, per iniciativa d’un grup de membres de l’ICOFOM (Comitè Internacional per a la Museologia). El 1985 hom creà a Lisboa la Federació Internacional de la Nova Museologia.
La nova museologia es basa en la tradició dels museus de barri, dels museus escolars i dels ecomuseus. Tots ells, partint d’un entorn humà diferent i de zones geogràfiques molt diverses, intenten la inserció del museu en el seu medi popular i proposen com a objectiu primordial una tasca social per damunt de les funcions tradicionals (conservació, públic, edifici, objecte, etc). Segons la nova museologia, el museu té per objecte el desenvolupament dels pobles i per això ha de reflectir els principis motors de la seva evolució i s’ha d’associar als seus projectes de futur. El museu ha de tenir preocupacions científiques, socials, culturals i econòmiques; utilitza els recursos de la museologia i els fa instruments adaptats a cada medi i a cada projecte. La nova museologia parteix de la “definició evolutiva” de museu que féu Georges Henri Rivière, la qual dóna lloc al “museu integral”, “museu global” o “ecomuseu”. Això implica una socialització de la museologia que passa de la teoria museòlogica a la consciència social i política.
El moviment té diversos teòrics, entre els quals destaca Hugues de Varine, el precursor de la varietat “comunitària” dels ecomuseus. La nova museologia també és anomenada habitualment “ecomuseologia”. Als Països Catalans hom ha realitzat diversos intents d’aplicació d’aquestes teories, però mai no hi han estat dutes a terme amb la radicalitat d’altres indrets.