A causa d’aquesta propietat són especialment adequats com a elements d’alimentació de reserva, especialment per a memòries volàtils en substitució de les petites bateries fins ara utilitzades en els casos en què era indispensable preveure el manteniment de la informació en produir-se la interrupció de la tensió d’alimentació. Tot i que el fenomen de la doble capa elèctrica (EDL) ja fou descobert i analitzat per Helmholtz el 1879, hom no n'ha trobat aplicació pràctica fins a l’aparició dels microprocessadors i de les memòries CMOS. Per a explicar satisfactòriament el fenomen esmentat han estat proposats altres models posteriors al de Helmholtz: el de Debye-Hückel (propi per a electròlits) i també el desenvolupat després per Stern. Per a la fabricació d’aquests dispositius, en principi hom disposa de dues fases, una de sòlida i una altra de líquida, entre les quals aplica una tensió; així, hom aconsegueix acumular una gran quantitat d’electricitat, que es manté en tallar l’alimentació. Els supercondensadors presenten, a més, un corrent de fuites molt reduït, i una capacitat de l’ordre de 10 a 50 vegades la dels electrolítics convencionals de dimensions anàlogues. Però tenen un valor elevat de resistència sèrie equivalent, la qual cosa els fa inadequats per a substituir els condensadors de filtratge habituals de les fonts d’alimentació, ni tampoc serveixen com a elements de desacoblament.
m
Electrònica i informàtica