És, per tant, una teologia crítica i constructiva a la vegada. El seu vessant crític es fonamenta, segons E. Vilanova, en l’experiència històrica de la dona com a dipositària de sofriment, d’opressió psíquica i sexual i de marginació estructural, derivats del sexisme imperant en l’Església i en la societat. Pel que fa a l’aspecte constructiu, E. Schüssler Fiorenza el detecta en la tasca de reconstrucció de símbols i expressions teològiques d’una experiència de fe alliberadora en la qual l’Església és considerada com a comunitat d’iguals. Amb el precedent de l’obra d’Elizabeth Cady-Stanton, Woman's Bible, apareguda a Nova York al final del segle XIX, la teologia feminista adquireix carta de ciutadania a partir dels anys setanta, sobretot als EUA i a Alemanya, per obra de dones que havien aconseguit dur a terme estudis teològics universitaris, entre les quals destaca l’alemanya Elisabeth Schüssler Fiorenza, professora als EUA i autora d’un dels llibres més representatius del corrent teològic feminista, In memory of her (1983). La importància actual d’aquest corrent es fa palesa en el fet que la revista internacional de teologia Concilium, a partir del 1985, publica cada dos anys un número monogràfic dedicat a la teologia feminista i que diverses facultats teològiques han creat seccions especialitzades en aquest tipus d’estudis. Les principals teòlogues feministes són, a més de l’esmentada Schüssler Fiorenza, l’holandesa Catharina Halkes, l’alemanya Elisabeth Moltmann-Wendel, la nord-americana Rosemary Radford Ruether i l’espanyola Dolores Aleixandre. Hi ha també homes que s’han incorporat en aquest corrent, entre els quals destaca el biblista català Frederic Raurell, sobretot amb la seva obra, publicada a Alemanya, Der Mythos vom männlichen Gott (‘El mite del Déu masculí’, 1989). Un dels temes més importants de la teologia feminista és la crítica de la història des de l’òptica del procés d’alliberament de les dones. Els estudis bíblics se centren en la funció que les dones tingueren tant en l’Antic com en el Nou Testament. Hom insisteix en el fet que el Déu de l’Antic Testament es presenta com l’alliberador dels oprimits, especialment de les dones, i que Jesús instaurà un moviment igualitari i universal, en el qual les dones tingueren un paper important. A partir d’aquí, hom duu a terme una revisió crítica dels conflictes amb les institucions patriarcals de la família, de l’estat i del culte, per mitjà dels quals es produí la marginació i la postergació de la dona. Pel que fa a la història de l’Església, hom ha centrat les investigacions principalment en l’època patrística, l’edat mitjana i el període de la persecució de bruixes (s. XVI-XVII), tres estadis en els quals apareix l’exclusió de les dones de les funcions públiques importants i llur estigmatització com a heretges. Un altre tema important —i aquest directament teològic— és la qüestió de si la causa de l’antifeminisme de la tradició judeo-cristiana no rau en la imatge prevalentment masculina de Déu i en el fet de la masculinitat de Jesús. La teologia feminista ofereix la imatge de l’esperit de Déu, terme femení en hebreu, i també remet al paper significatiu de Maria en la tradició cristiana. Tanmateix, un Déu alliberador únicament pot ésser concebut per mitjà de la superació de tota imatge, sia masculina o femenina. En aquest sentit, fou encoratjador per a la teologia feminista que el papa Joan Pau I afirmés que, a Déu, tant podem anomenar-lo “Pare” com “Mare”. En el fons, hi ha la qüestió del llenguatge adient sobre Déu, qüestió que afecta directament la teologia sistemàtica i en la qual el corrent feminista ha estat molt caut fins ara. En la vida de l’Església, la teologia feminista propugna una igualtat radical de tots dos sexes i, per tant, la necessitat de reivsar la norma canònica (que el magisteri catòlic sembla entendre com a dogmàtica) que prohibeix l’accés de les dones als ministeris jeràrquics. Aquesta reivindicació no es basa en una mena de voluntat de poder per part de les dones, sinó en la comprensió de l’Església com una comunitat d’iguals, en la qual tots, homes i dones, gaudeixen dels mateixos drets i de les mateixes obligacions. Allò que la teologia feminista propugna és una realitat eclesial que correspongui a l’afirmació de sant Pau: “Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist” (Gàlates 3,28).
f
Religió