S'expressa en tant per mil i no té unitats. En oceanografia física, la mesura de salinitat convé fer-la amb molta precisió, ja que és fonamental per a obtenir la densitat de l’aigua. La generalització de l’ús de les mesures de conductivitat per a estimar la salinitat i la necessitat de fer totalment comparables les mesures obtingudes per qualsevol persona en qualsevol punt del món feren que el comitè científic SCOR-UNESCO publiqués unes equacions el 1968, revisades i millorades el 1980, que permeten calcular la salinitat a partir de les mesures de conductivitat, i que la comunitat científica internacional usa de comú acord. La salinitat calculada així és anomenada salinitat pràctica i, encara que és un número pur, hom acostuma a afegir-hi, darrere el número que correspon al tant per mil, la sigla PSU (unitats pràctiques de salinitat, en anglès). Amb la introducció d’una nova equació d’estat per l’aigua de mar s’han introduït noves definicions de salinitat com són la salinitat absoluta i la salinitat de referència. Tot i que hom recomana que als arxius de dades oceanogràfiques s’hi emmagatzemi la salinitat pràctica, tal com s’ha fet durant els darrers anys, la salinitat que es fa servir per a fer els càlculs oceanogràfics és la salinitat absoluta, atès que aquesta contribueix directament a la densitat de l’aigua de mar. Aquestes dues noves definicions de salinitat, a diferència de la salinitat pràctica, tenen unitats del Sistema Internacional.
Els darrers anys s’han posat en marxa diferents iniciatives per tal de poder mesurar la salinitat superficial dels oceans mitjançant satèl·lits. Entre aquestes iniciatives cal destacar la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea (ESA) i la missió Aquarius, de la NASA i la Comisión Nacionalde Actividades Espaciales de l’Argentina. Aquestes dues missions proporcionen, per primera vegada, mesures globals de la salinitat dels oceans.