Viktor Fedorovyč Janukovyč

Víktor Fédorovitx Ianukóvitx (uk transcr.)
(Jenakijeve, Donec'k, 9 de juliol de 1950)

Viktor Fedorovyč Janukovyč (2013)

© European Parliament/Belga/Photoshot/W.Dabkowski

Polític ucraïnès.

Visqué la infantesa i l’adolescència enmig d’una gran pobresa, i en la primera joventut fou detingut i internat per diversos delictes. El 1972 començà una formació professional com a electricista, i el 1978 es graduà en enginyeria mecànica. L’any 2000 obtingué el doctorat. Els anys setanta s’afilià al Partit Comunista i gradualment li foren encomanats càrrecs de responsabilitat de nivell local i regional. A la Ucraïna independent, el 1996 fou nomenat vicepresident de l’administració regional de Donec’k i l’any següent president regional, càrrec en el qual es mantingué fins el 2002, que el president Leonid Kučma el nomenà nou primer ministre.

L’any anterior havia seguit Kučma en la creació del Partit de les Regions, partidari de reforçar les relacions amb Rússia i amb una forta implantació a les zones russòfones, del qual esdevingué el líder. El novembre del 2004 fou proclamat vencedor en les eleccions presidencials, per davant del prooccidental Viktor Juščenko, però les nombroses irregularitats de la consulta desencadenaren una allau de protestes (inici de l’anomenada Revolució Taronja) davant les quals finalment el Tribunal Suprem ordenà la repetició de les eleccions al desembre, en les quals Janukovyč fou derrotat per Juščenko. El 2006, la victòria del Partit de les Regions en les eleccions parlamentàries del juliol convertí Janukovyč en primer ministre, però les constants interferències mútues entre l’executiu i el legislatiu comportaren un bloqueig i la celebració de noves eleccions legislatives anticipades, l’octubre del 2007, el resultat de les quals comportà el retorn del Partit de les Regions i Janukovyč a l’oposició. El gener del 2010 les eleccions presidencials l’enfrontaren amb els prooccidentals Juščenko i la primera ministra Julija Tymošenko, derrotada en segona volta. Poc després d’accedir al càrrec Janukovyč, Tymošenko dimití el càrrec arran d’una moció de censura presentada pel Partit de les Regions. Janukovyč designà aleshores Mykola Azarov primer ministre, i inicià un clar acostament a Rússia amb un tractat que resolia la disputa per la flota de la mar Negra en canvi d’una baixada dels preus del gas (2010). L’hostilitat dels partits prooccidentals augmentà amb la condemna a set anys de presó de Tymošenko (octubre del 2011), les eleccions parlamentàries de l’octubre del 2012, que denunciaren com a àmpliament fraudulentes, i pel creixent autoritarisme de Janukovyč, així com les acusacions de corrupció contra ell i la seva família.

El conflicte es desencadenà amb l’esclat de la revolta d’Euromaidan (novembre del 2013), conseqüència de la renúncia sobtada del govern ucraïnès a signar un acord d’associació amb la Unió Europea en canvi d’un acord amb Rússia. Malgrat que al final de febrer del 2014 tingué lloc un principi d’acord amb l’oposició, el dia 22 d’aquest mes Janukovyč fugí. Refugiat a Rússia, el gener del 2015 la Interpol cursà una ordre de detenció contra ell a instàncies del govern ucraïnès sorgit de la revolta, el qual acusava el president deposat d’apropiació indeguda de fons públics.