Estudià a l’Escola Massana, i treballà com a dissenyador industrial. El seu primer poemari, Deu trossos, s’inclogué l’any 1971 dins un volum conjunt d’homenatge a Joan Oliver, Pere Quart, I li estreba les vetes de la cotilla. Posteriorment, ja sota el títol definitiu Un poema en dez anacos, es va publicar a Galícia l’any 1974 en edició anotada i bilingüe gallec / català. El seguiren En comptes de la revolució (1984, premi Josep López-Picó 1983), La llei del parèntesi (o tota precaució és poca) (1994), una breu mostra en prosa d’una obra aforística més extensa, Història de l’arquitectura (1995) i Alba Pratàlia (1995), Xulipapus (1999), publicada en edició privada amb il·lustracions de Benet Ferrer, Vine, Venusvenècia, a l’aigua (2001), una experiència artística paral·lela, poesia i pintura, entre Domènech i Albert Novellón a partir de l’experiència de Venècia al llarg de dues dècades, i Amb sense (2002). Com a traductor, féu versions al català d’Ungaretti, Svevo, Cunqueiro, i Delogu, a banda de nombroses plaquettes amb traduccions del gallec, del portuguès i de dialectes italians. Bon coneixedor de la poesia moderna universal, Domènech se sentia hereu i continuador sincrètic de tots els grans moviments rupturistes del segle XX, des de les avantguardes històriques fins a la Beat Generation.