Combinà la seva activitat professional amb la docència, que exercí gairebé durant mig segle a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la qual en fou catedràtic de Construcció (1954-1980) i director (1967-1969). També fou vicerector de la Universitat Politècnica de Catalunya (1972-74) i degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) entre els anys 1954 i 1964, des d’on n'impulsà el trasllat a la nova seu, a la plaça de la Catedral, el 1962. Contribuí a modernitzar la institució i a obrir-la a l’exterior en els moments difícils de la dictadura. Entre les seves obres destaquen la Residència d’Oficials a l’avinguda Diagonal de Barcelona, la clínica del Dr. Conill i també habitatges, esglésies, teatres o edificis industrials. Tanmateix portà a terme destacades tasques de restauració de les esglésies d’Olot, de la Cúria Reial de Besalú i del Palau de la Capitania General de Barcelona. Entre el 1945 i el 1980 fou arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona i creà el 1959 la Unitat d’Edificis Municipals, de la qual fou cap fins l’any 1977. Membre d’una nissaga d’arquitectes, pare d’Ignasi i de Manuel, fou acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i fou condecorat amb la Creu d’Alfons X el Savi.