Fundà, juntament amb Manolo Miralles i Vicent Torrent, el grup de música d’arrel valenciana Al Tall. El 1988 abandonà Al Tall i inicià un camí musical que l’acostà al pop-rock amb el grup Terminal Sur i el 1997 enregistrà el seu primer disc en solitari, Buscando tu olor. El 1999 tornà a la música tradicional, primer en uns concerts amb el grup l’Ham de Foc, i el 2001 amb Orgànic, que valgué a la seva veu esqueixada i potent molts elogis i premis, entre d’altres el premi Altaveu. Lloances que es confirmaren amb Katà (2004). Amb aquest segon disc Gil feu el pas de cantautor a cantaor, i insistí en la recuperació de la cançó de tradició oral tot aprofundint en la recreació de fandangos, jotes, picats mallorquins, cançons de batre, boleros i ritmes i melodies d’altres zones de la Mediterrània. El 2004 guanyà el premi Puig-Porret de la crítica musical catalana.
El 2007 publicà Eixos, que el 2008 rebé el premi Ovidi Montllor al millor disc de folk. A més dels seus anys com a membre d’Al Tall, ha enregistrat i actuat amb Lídia Pujol i Jabier Muguruza, entre altres cantautors. El 2008 rebé el premi Enderrock a la trajectòria musical. Seguiren el directe Miquel Gil en concert (2009), amb l’Orquestra Àrab de Barcelona, Lo Riu (2011), col·laboració amb Pujol, Eliseo Parra i l’Orquestra de Cambra Tradicional Catalana, Per marcianes (2011), Geometries (2019) i Arrel (2021), amb Noèlia Llorens "Titana". L’any 2019 rebé el premi Difusió de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.