Utilitza com a fonts per a la seva anàlisi mapes antics, novel·les i diaris de viatgers, llibres i registres notarials, diaris i revistes, i dades estadístiques o llibres de tipus administratiu com ara els cadastres, els amillaraments, els registres parroquials, o els censos i els padrons, entre d’altres. L’objectiu dels estudis de geografia històrica és interpretar els processos econòmics, demogràfics i socials per tal d’establir quina ha estat l’evolució d’un espai. Els principals estudiosos de la matèria en l’àmbit internacional són Lucien Febvre, Fernand Braudel, Carl O. Sauer, Georges Duby i D.J. Gregory.
A Catalunya, les primeres aproximacions a aquesta temàtica foren els estudis de la història dels descobriments geogràfics i la història de les fronteres polítiques obra de Gonçalo de Reparaz Rodrigues i el seu fill Gonçal de Reparaz Ruiz. Tanmateix, fou el mestratge de Pierre Vilar el que més influència tingué en els treballs de Pau Vila i Dinarès, Lluís Solé i Sabarís, Josep Iglésies i Fort, Salvador Llobet i Reverter i Joan Vilà i Valentí. La creació del departament de geografia de la Universitat de Barcelona permeté la consolidació de treballs de geografia històrica a càrrec d’Horacio Capel, que es decantà per l’estudi del pensament geogràfic, o Tomàs Vidal, que impulsà els estudis de demografia històrica. A la Universitat Autònoma de Barcelona, Enric Lluch feu aportacions destacades a l’estudi de la divisió territorial de Catalunya. Més recentment, han fet contribucions a la disciplina Lluís Casassas, Carles Carreras, Mercè Tatjer, Àngels Torrents, Joan Vilagrassa, Francesc Nadal, Luis Urteaga, Josep Maria Panareda, Josep Oliveras i Jaume Font, entre d’altres.