Doctor en dret i professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, manté un doble vessant d’escriptor i d’activista polític en l’independentisme català. En el vessant literari, signa els seus llibres amb el nom d’Hèctor Bofill i a mitjan dècada de 2000 formà part del col·lectiu generacional anomenat Els Imparables.
Ha publicat els reculls poètics Poema de Calipso (1995), La reconstrucció de l’aristocràcia (1999), La revolució silenciosa (2001, flor natural dels Jocs Florals de Barcelona), Les genives cremades (2004, premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia) i El retorn dels titans (premi Mallorca 2010). Es donà a conèixer com a novel·lista amb L’últim evangeli (2003, premi Josep Pla) i posteriorment ha publicat Neopàtria (2006) i Germans del sud (2014, premi Joanot Martorell de narrativa 2013), a més de la crònica novel·lada L’edat dels homes (2015) i el volum de relats El principi satànic (2007). Col·laborà en el manifest literari Dogmàtica imparable. Abandoneu tota esperança (2005). Juntament amb Hye Young Yu traduí del coreà L’acusació, recull de relats de l’autor coreà conegut pel pseudònim de Bandi, i prohibit al seu país.
El seu vessant polític es manifesta especialment com a articulista en diversos mitjans de comunicació i en assaigs d’acusada contestació a l’ordenament jurídic i polític de l’Estat espanyol posterior al franquisme, per oposició al moviment d’independència de Catalunya, posicions que també ha exposat en els assaigs La independència i la realitat (2004), La democràcia cuirassada (2005), Montenegro sí, Catalunya també (2006, amb Uriel Bertran), Escac al rei (2008), Constitucionalisme a Catalunya. Preludi de modernitat (2009) i La trama contra Catalunya (2013). És un dels impulsors, a més, de les organitzacions Sobirania i Progrés (2006) i Cercle d’Estudis Sobiranistes (2007), dedicades a promoure la independència a través de l’autodeterminació de Catalunya. L’agost del 2010 abandonà Esquerra Republicana de Catalunya per militar a Solidaritat per la Independència.