Tot i que els Decrets de Nova Planta no aboliren el dret civil català, es va prohibir modificar-lo i legislar, situació que a grans trets es perllongà fins a la fi del franquisme, amb el parèntesi de la Segona República espanyola, durant la qual l’Estatut de Catalunya del 1932 reconeixia la facultat de desenvolupar i actualitzar el dret civil català sense interferències. Després del 1939, la dictadura en permeté una compilació l’any 1960, amb limitacions. Restablerta la monarquia constitucional a l’Estat espanyol, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 (i, posteriorment, el del 2006) retornava al Parlament català les competències exclusives en matèria de dret civil. A partir del 1984, la compilació del 1960 afegí successives modificacions. Les Jornades cap a un Codi Civil de Catalunya, organitzades pel Departament de Justícia (1998), foren la base des d’on hom impulsà, a partir del 2000, el procés de codificació completa del dret civil català amb la creació de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya (decret 13/2000).
Estructura
El Parlament de Catalunya aprovà la Llei 29/2002, anomenada Primera Llei del Codi Civil de Catalunya, en la qual s’establia l’estructura i la sistemàtica del Codi Civil de Catalunya i s’aprovava el llibre primer.
El codi civil de Catalunya està dividit en sis llibres:
- El llibre primer, relatiu a les disposicions generals, inclou les disposicions preliminars i la regulació de la prescripció i de la caducitat.
- El llibre segon, relatiu a la persona i la família, inclou la regulació de la persona física, les matèries actualment compreses en el codi de família i les lleis especials d’aquest àmbit.
- El llibre tercer, referent a la persona jurídica, inclou la regulació de les associacions i de les fundacions.
- El llibre quart, relatiu a les successions, inclou la regulació de les matèries contingudes en el codi de successions per causa de mort i en les altres lleis especials d’aquest àmbit.
- El llibre cinquè, relatiu als drets reals, inclou la regulació d’aquesta matèria aprovada pel Parlament.
- El llibre sisè, relatiu a les obligacions i els contractes, conté la regulació d’aquestes matèries, inclosos els contractes especials i la contractació que afecta els consumidors.
Disposicions generals sobre tramitació, fonts de la llei i prescripció i caducitat
La Primera Llei del Codi Civil estableix que el text s’ha d’elaborar en forma de codi obert mitjançant l’aprovació de diverses lleis i que els projectes que el govern presenti al Parlament han de correspondre als llibres esmentats o, eventualment, a cadascuna de les parts que componen els llibres previstos.
Els projectes de llei hauran d’incloure les modificacions d’addició, supressió o nova redacció que es considerin necessàries per a conservar, modificar o desenvolupar la regulació vigent, i en cada llei, si escau, una disposició final haurà d’autoritzar el govern a refondre mitjançant decret legislatiu les modificacions que en derivin amb les normes i les disposicions que restin sense alteració.
La Primera Llei del Codi Civil també aprova el Llibre Primer, que conté dos títols, el primer dedicat a les “Disposicions preliminars” i el segon referit a la “Prescripció i la caducitat”.
Quant al primer, destaca el caràcter de font principal que hom atorga a la llei, mentre que el costum hi té un paper secundari.
La regulació reconeix, als principis generals del dret, la funció d’autointegració del dret civil de Catalunya per evitar l’aplicació del dret supletori, i la seva rellevància com a límit a una eventual al·legació indiscriminada de la tradició jurídica catalana.
Finalment, si bé no com a font del dret, es reconeix la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya. Pel que fa a la “prescripció i la caducitat”, s’estableix que la prescripció es predica de les pretensions, enteses com a drets a reclamar a una altra persona una acció o una omissió, i es refereix sempre a drets disponibles.
La prescripció extingeix les pretensions. Hom ha introduït la suspensió de la prescripció, concebuda com a mitjà per a socórrer la persona titular del dret que no ha pogut interrompre la prescripció, sigui per motius externs i aliens a la dita persona, sigui per motius personals o familiars. Un dels eixos de la regulació en aquesta matèria inclosa en la Primera Llei del Codi Civil ha estat l’escurçament considerable dels terminis de prescripció (deu anys com a termini general).
La caducitat, en canvi, s’aplica als poders de configuració jurídica, entesos com a facultats que la persona titular pot exercir per a alterar la realitat jurídica i impossibilitar-ne l’exercici. Es pot produir tant en els casos de relacions jurídiques indisponibles com en els de relacions jurídiques disponibles.
Modificacions
L’any 2006, a través de la Llei 5/2006, de 10 de maig, del Parlament s’incorporà al Codi Civil de Catalunya el llibre cinquè relatiu a les disposicions en matèria de drets reals, amb una regulació nova d’institucions fonamentals en el dret de coses, com són la possessió, la propietat i les situacions de comunitat, especialment l’anomenada propietat horitzontal. També s’introduí la regulació dels drets de vol i d’hipoteca, i es refongué i es modificà parcialment la legislació aprovada pel Parlament en matèria de dret de coses per donar-hi unitat interna.
Amb l’aprovació de la Llei 4/2008, de 24 d’abril, del Parlament de Catalunya, s’incorporà el llibre tercer del Codi Civil de Catalunya dedicat a les persones jurídiques, refonent les normes existents en matèria d’associacions i de fundacions amb alguns canvis en aspectes vinculats als requisits constitutius. Les disposicions relatives a successions s’incorporaren al llibre quart del Codi Civil de Catalunya per la Llei 10/2008, de 10 de juliol, sense grans canvis de fons respecte de la regulació continguda en el Codi de Successions.
El juliol del 2010, el Parlament de Catalunya aprovà el Projecte de llei del llibre segon del Codi Civil, relatiu a la persona i la família, el qual adaptava a les noves modalitats i realitats del nucli familiar. Entre d’altres, estipulava l’obligació dels pares de donar a conèixer la condició d’adoptat com a màxim als dotze anys, reconeixia les famílies formades a partir de relacions estables homosexuals i establia la custòdia compartida dels fills de forma preferent en cas de separació.