Propietari agrícola, era fill d’una família d’arrel tradicionalista –el seu pare, Casimir Sangenís Bertrand, fou executat pel Tribunal Popular de Lleida a l’agost del 1936–; l’esclat de la guerra el sorprengué a Barcelona. Fugí a Andorra i d’allà a Irun per incorporar-se a les files de l’exèrcit facciós, amb el qual participà en l’ofensiva final sobre Catalunya, assolint diverses condecoracions de campanya. Acabada la guerra reprengué els estudis de farmàcia a la Ciutat Comtal, tornant a Lleida (1948) amb la condició d'ex-combatiente i membre de FET-JONS. Féu carrera política dins la Diputació Provincial –en fou vicepresident en una primera època i president entre 1974-79–, la Cámara Oficial Sindical Agraria, la Junta Provincial de Fomento Pecuario (1966) i l’ajuntament lleidatà, del qual fou alcalde (1967-74), càrrec amb què assolí l’acta de procurador en corts a Madrid. Durant la Transició, primerament s’apuntà al projecte frustrat de Joan Antoni Samaranch (Concòrdia Catalana, 1977), per a acabar defensant el traspàs de les diputacions catalanes al president Josep Tarradellas.