L’edifici
Només resten un mur al costat nord i dues estances al costat sud. Se n’han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular amb el vèrtex al sud-oest, adaptant-se, per tant, a la topografia del terreny. El mur nord conserva una alçada de dos pisos on es veuen les restes d’una finestra biforada de la qual ha desaparegut la columneta. Les dues estances del costat sud són de planta rectangular, encara que la més petita és gairebé quadrada. La més gran tenia una volta de canó, avui esfondrada, i s’hi poden veure dues portes adovellades de mig punt que porten al pati del castell, i també les restes de quatre finestres. La sala més petita sembla que era una cisterna, ja que s’hi accedeix pel sostre, i les parets són arrebossades i lliscades. És coberta amb una volta de canó feta amb lloses posades a plec de llibre. A l’oest de la cisterna es conserva el brancal de la porta principal del castell. Aquestes restes es daten dels segles XII-XIV.
La història
El castell, que donà nom al Lluçanès, és documentat l’any 905 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Lluçà. El primer membre conegut d’aquesta família és Sunifred de Lluçà, mort el 988. Van ser feudataris dels comtes de Barcelona, pels castells de Lluçà i Merlès, des de mitjan segle XI. Berenguer Sunifred de Lluçà va arribar a ser bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, cosa que va suposar que la família rebés infeudacions. La seva germana Guisla es va casar amb Berenguer Ramon I, comte de Barcelona. La família es va extingir amb Elisenda de Lluçà, casada el 1256 amb Bernat, senyor del castell de Saportella. Aquest Bernat va tenir greus conflictes amb els bisbes de Vic i amb el rei. Fou excomunicat, i encara que posteriorment va jurar fidelitat al bisbe, va continuar duent a terme robatoris i amenaçant a qui aportés cap prova dels seus delictes. També va rebel·lar-se contra Jaume I, i després contra Pere el Gran, per la potestat dels castells que tenia en feu. Aquest fet va provocar que el 1279 el castell fos pres pels homes del rei. Al segle XIV s’entroncaren amb els Fenollet, vescomtes d’Illa (Rosselló), que van vendre la baronia de Lluçà als Pinós. Després la baronia va passar als Peguera. A partir d’aquest moment les males relacions entre la baronia i els homes de Lluçà van provocar que aquests preferissin dependre de la jurisdicció reial. Això no ho van aconseguir fins al final del segle XV, quan, destruït el castell durant la guerra civil de remença, la baronia es va incorporar a la Corona. Uns anys més tard es va crear la sotsvegueria del Lluçanès. A mitjan segle XVI els Pinós van comprar la baronia, que després van vendre als Agulló. Finalment, el 1611 va ser adquirida pel rei.