Fou mestre durant la Segona República, en què també fou membre actiu de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE), vinculada a la Unió General de Treballadors (UGT). Per aquesta adscripció, després de la guerra fou apartat de la professió uns anys, durant els quals estudià filosofia i lletres a la Universitat de Saragossa, on obtingué la llicenciatura el 1942. Després d’establir-se a Almadén (Ciudad Real), el 1948 anà a València, on exercí com a professor de grec a l’Institut Lluís Vives. El 1953 guanyà la càtedra de filosofia de l’Escola de Magisteri de Santiago de Compostel·la, i el 1954 fou nomenat catedràtic de filosofia de l’institut femení Rosalía de Castro de la capital gallega. Llicenciat en psicologia (1961) i doctorat en filosofia (1967) amb la tesi La esencia del cine. Teoría de las estructuras a la Universitat de Madrid. El 1973 obtingué la càtedra de Filosofia de l’Escola de Magisteri de València i, després de la reforma promulgada per la LRU, s’integrà al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, on romangué fins a la jubilació, i de la qual el 1985 fou nomenat catedràtic emèrit.Participà activament en els moviments de renovació pedagògica del País Valencià i, des de la seva fundació, formà part del Consell Escolar Valencià (1983) com a representant de la Universitat de València. El 2003 s’afilià a Esquerra Republicana del País Valencià, partit per al qual fou candidat al senat en les eleccions de 2004. Publicà, entre d’altres, La depresión cultural gallega (1970), El COU, análisis de una experiencia (1973), Luis Bello. Viaje por la escuela de Galicia (l1973), Una ruptura en la enseñanza (1976) i Qué otra escuela (1979). Rebé nombroses distincions, entre les quals la denominació amb el seu nom d’un centre de secundària de Xirivella (Horta) i l’Escola d’Estiu del Moviment de Renovació Pedagògica.
Gonzalo Anaya
© Miguel Lorenzo / Universitat de València
Pedagog.