Estudià dret a la Universitat de Lovaina, on es doctorà el 1850; gràcies a una beca amplià els seus coneixements a les universitats de París, Heidelberg i Berlín. El 1853 retornà a Brussel·les on obrí un bufet d’advocats, i s’especialitzà en dret internacional. Abandonà la pràctica de l’advocacia quan el 1873 fou nomenat ministre d’obres públiques, càrrec que exercí fins el 1878. Posteriorment, el 1884, fou designat ministre d’agricultura, indústria i obres públiques, però al cap de quatre mesos fou nomenat primer ministre (1884-94) pel rei Leopold II. Al capdavant de l’executiu belga aconseguí la protecció de la llengua flamenca, la independència del Congo Belga i un seguit de reformes socials i judicials. Abandonà l’executiu per discrepàncies amb el rei i el 1895 fou escollit president de la Cambra dels Diputats fins el 1900. Retornà a la pràctica jurídica i es destacà per la seva ferma lluita en contra de l’esclavatge. El 1899 presidí la primera Conferència de la Pau de la Haia i formà part del Tribunal Permanent d’Arbitratge. El 1909 se li atorgà el premi Nobel de la pau que compartí amb Paul Henri d’Estournelles de Constant.