Provinent d’una familia aristocràtica de Milà, participà en l’aixecament contra Àustria per tal d’aconseguir la independència de la Llombardia; posteriorment lluità al costat de Garibaldi per a l’assoliment de la unificació italiana. El 1867 abandonà la carrera militar per encarregar-se de la direcció del diari Il Secolo des d’on es dedicà a propagar el seu ideari i des d’on, malgrat la seva profunda religiositat, es mostrà molt crític amb el paper de l’Església en el procés d’unificació italiana. Tot i haver deixat la direcció d'Il Secolo (1895), continuà publicant la seva columna i col·laborant amb articles en altres diaris. El 1890 fundà Unione lombarda per la pace e l’arbitrato i el 1898 la revista La Vita internazionale, que ben aviat assolí molt de prestigi per la seva contribució en el foment de la pau. El 1895 fou el representant italià en la comissió de l’Oficina Internacional de la pau i el 1906 presidí el quinzè Congrés Internacional de la pau. El 1907 rebé el premi Nobel de la pau que compartí amb Louis Renault.