Es llicencià en dret a la Universitat de París i entrà a treballar com a auditor del Consell d’Estat (1846). Tres anys més tard ho deixà per dedicar-se als estudis econòmics i socials, gràcies als quals esdevingué un economista de prestigi que li valgué l’ingrés a l’Académie des Sciences Morales et Politiques (1877). Com a economista defensà el lliure comerç perquè creia que portaria les nacions a unir esforços en pro de la desaparició dels conflictes armats. Seguint aquest principi fundà el 1870 la Lliga Internacional i Permanent de la Pau per tal d’evitar la guerra entre França i Prússia en la seva disputa per Luxemburg. Més tard, l’organització es reconvertí en la Societat francesa per l’arbitratge entre nacions (1889), precedent de la Societat de Nacions. El 1881 fou elegit membre de la Cambra dels Diputats, càrrec pel qual se'l reelegí el 1885. Com a diputat es destacà per la seva ferma defensa a favor de la pau, redactà una proposta de desarmament i presentà una resolució en què demanava l’arbitratge internacional; a més, s’oposà a la política colonial del govern de Jules Ferry i elaborà una llei sobre els accidents laborals que afavoria els treballadors. El seu convenciment sobre la necessitat de l’arbitratge internacional el portà a impulsar la Conferència interparlamentària per l’arbitratge que se celebrà el 1888 a París amb l’assistència de nou països. D’aquesta Conferència nasqué la Unió Interparlamentària (1889) de la qual fou un dels primers presidents. El 1901 se li atorgà el primer premi Nobel de la pau, que compartí amb Jean-Henri Dunant.