Hi participaren els caps d’estat i de govern dels països riberencs de la Mediterrània (que incloïen cinc estats de la UE, Algèria, Egipte, Israel, Jordània, el Líban, Malta, el Marroc, Síria, Tunísia, Turquia, Xipre i l’Autoritat Nacional Palestina, a més de la inclusió de la Lliga Àrab i la Unió del Magrib Àrab com a observadors) amb l’objectiu de construir gradualment i mitjançant la cooperació un espai comú en matèria d’economia, intercanvis culturals i humans, seguretat i estabilitat política i col·laboració institucional, plasmats en l’anomeada Declaració de Barcelona. Fou creat un Partenariat Euromediterrani que convocà regularment conferències ministerials a Malta (1997), Stuttgart (1999), Marsella (2000), València (2002) Nàpols (2003), Luxemburg (2005) i Lisboa (2007), a més d’altres de temàtiques específiques a termini mitjà. Pels acords subscrits la Conferència de Nàpols el 2004 entrà en vigor una Assemblea Parlamentària Euromediterrània (APEM), organisme permanent de caràcter consultiu de 240 membres, 75 dels quals dels parlaments dels estats membres de la UE, 45 del Parlament Europeu i 120 dels parlaments de la riba sud. Els acords d’associació del 1995 foren signats i ratificats pels diversos estats membres. Al llarg dels anys de vigència establí acords sectorials, i en els temes de pau i seguretat els acords es veieren obstaculitzats pel conflicte israelianopalestí. El procés de Barcelona finalitzà i culminà amb la creació de la Unió per la Mediterrània.