Fill d’un regidor nacionalista de la seva ciutat, de 1936 a 1937 visqué amagat amb la seva família arran de la victòria franquista. Començà a estudiar medicina el 1953, i compaginà la professió de psiquiatre infantil, que exercí a la seva ciutat, amb l’activitat com a cantant. Influït per la Nova Cançó, fou cofundador i un dels principals integrants de Ez dok amairu (‘No hi ha tretze’ 1965-1972), grup que encapçalà el moviment de recuperació i reivindicació de la llengua i el folklore bascs durant el franquisme. A més de la interpretació del repertori popular, desenvolupà una línia experimental amb la sèrie de peces Lekeitio, centrades en l’exploració fonètica, així com l’acostament al jazz i la música electrònica. De la seva discografia hom pot esmentar Euskal Kanta Berria (1972, àlbum recopilatori de singles enregistrats en 1964-19), Bat-Hiru (1974), Lau-bost (1980), 6 (Sei) (1985), el recopilatori Lekeitioak (1988), 12 (Hamabi) (1989), 14 (Hamalau) (1994) i Xoriek - 17 (2005). Participà també en espectacles de tipus teatrals (Baga-Biga-Higa, 1970; Ikimilikiliklik, 1975) i compongué la banda sonora de La pelota vasca (2003), de Julio Medem.