Abandonà els estudis de dret pels de belles arts i s’especialitzà en escenografia. Després de treballar tres anys a l’Instituto del Teatro de Santiago, el 1962 anà a Nova York, on visqué fins el 1968 i publicà dibuixos humorístics en la premsa (The New Yorker, Horizon, Atlantic Monthly i The Reporter, entre d’altres) i el seu primer llibre de dibuixos, The Possible Worlds of Fernando Krahn (1965). El 1968 tornà a Xile, d’on s’exilià després del cop d’estat (1973). Establert a Sitges, continuà publicant, entre d’altres, a Triunfo, Por Favor, El País i, especialment, La Vanguardia, on regularment publicà acudits en les seccions ‘Dramagrama’ –que el 1993 recopilà en un llibre homònim– i posteriorment ‘Cave Cranium’, i col·laborà també en la premsa nord-americana i europea (Die Zeit, International Herald Tribune, La Repubblica, De Telegraaf i Tages Anzeiger, en el qual publicà la sèrie Craniologie) i en la revista infantil Cricket, amb la sèrie Amanda´s Fantasies. Publicà conjuntament amb la seva esposa María Luz Uribe una quinzena de llibres infantils i realitzà films d’animació (El Crimen Perfecto, 1976; Dramagrama, en 25 episodis emesa per Televisió de Catalunya, 1992). Reuní dibuixos seus, caracteritzats per l’humor negre i l’absurd, en els volums El fuet de cent cues (1988), amb textos de Joan Brossa, Fumar o no fumar: vet aquí la qüestió (1988), amb textos de Pere Calders; El año que vivimos olímpicamente (1993), Rosas peligrosas: Lilly Stockins (1995) i Nosotros, que nos quisimos tanto (2004), entre molts altres. Exposà sovint a Catalunya (Fundació Miró, 1988 i 1989; Sitges, 1991; Lleida, 2008, etc.) i a l’estranger. Fou guardonat, entre altres premis, amb l’Apel·les Mestres (1963), l’Austral Infantil Espasa Calpe (1964), l’Internacional del Libro Infantil (2001) i el Gat Perich, premi honorífic a títol pòstum.